Tuesday, February 15, 2005

El Dret d'Herència Universal

Títol:
El dret d´herència universal
Autor:
Fermí Sidera Riera
Fòrum Temàtic:
Economia
Fòrum Transversal:
Regles de joc
Redacció de:
Fermí Sidera Riera
Introito:
[La ressaca de l'esfondrament de l'anomenat socialisme real ha deixat un panorama d'estupefacció i desorientació, d'una banda, i de l'altra un eufòric capitalisme, mudat ara amb noves denominacions: neoliberalisme, economia de mercat, pensament únic... La vella divisió de la societat en classes dominants i classes dominades persisteix, vencedora de les diferents escomeses de què ha estat objecte des de les esquerres, de tots els assalts dels desposseïts. Les estructures de sempre, amb totes les seves injustícies inherents, resisteixen intactes: unes classes minoritàries, i a més endogàmiques, molt fortes, dominant una immensa majoria de classes assalariades. Ens caldria preguntar-nos per què és així, d'on els ve aquesta força granítica. De la riquesa que tenen acumulada, de les seves propietats, és clar. Però el cert és que ningú té temps en el curs d'una vida, partint de zero, de fer-se ric fins a fer-se massa poderós: s'ha de partir necessàriament d'una situació d'avantatge, i aquest avantatge el dóna l'herència. Les regles de joc actuals, a través del sistema hereditari establert, no sols permeten sinó que afavoreixen l'amassament de grans fortunes en unes poques mans, gairebé sempre les mateixes. Hi ha una minoria rica que acumula dividends sense parar, i les seves fortunes passen de pares a fills; i hi ha una majoria de desheretats que no poden llegar als seus fills més que el fruit d'una vida de treball. Aquesta és la clau, que explica molt bé moltes de les coses que passen cada dia al món. Si els béns, les propietats, els fruits del treball dels homes fossin heretats no solament pels fills dels propietaris, sinó pels fills de tothom, és a dir, si els joves fossin els hereus universals, si l'herència fos un bé, un dret de l'home, la societat, sense deixar de ser la que és, deixaria de ser tan agressiva i el món seria un lloc finalment vivible.]

Diagnòstic:
El fet que hi hagi classes socials i que aquestes siguin font de tants problemes ens obliga a plantejar-nos el perquè de l'existència mateixa de les classes socials, què les genera i per què són tan immutables. Allò que permet i fomenta la divisió de classes és el sistema hereditari vigent: a través de l'herència es transmeten les grans fortunes, que així queden blindades en mans dels seus posseïdors, i també es transmeten les situacions de misèria o de precarietat econòmica dels desposseïts. D'aquesta manera, les persones veuen injustament afavorides o injustament hipotecades les seves perspectives de futur només per l'atzar de la naixença. El talent, la voluntat i el treball queden inexorablement mediatitzades pel fet absolutament aleatori del naixement; la societat es mostra incapaç de donar a tots els seus membres una autèntica igualtat d'oportunitats.

Objectius:
L'objectiu és clar: que entre els drets dels ciutadans figuri —i no pas en últim lloc— el d'heretar, no per haver nascut en el si de tal o tal altra família, sinó pel simple fet d'haver nascut com a persones humanes. La societat ha de poder garantir a tots els joves, en el moment de la seva emancipació, una sèrie de béns, immobles i/o pecuniaris, perquè puguin començar a tenir una vida independent i amb recursos per obrir-se camí dins la mateixa societat. Per això caldria que els nostres conciutadans es mentalitzessin que poden deixar darrera seu un món una mica més just, només exercint la seva voluntat sobirana de testar: testant a favor de la societat, a favor dels joves, que són la societat de demà.

Instruments:
A diferència d'altres opcions, aquesta no demana cap esforç: la persona que llega els seus béns a una altra no es desprèn de res. Durant la seva vida en disfruta, i després els cedeix a una altra que en pugui continuar fent ús. Aquest hereu tradicionalment sol ser de la mateixa família, d'acord amb els sistemes hereditaris usuals. Les persones s'haurien de convèncer que testant a favor de la comunitat no solament no farien un tort als seus familiars més joves, sinó que els afavoririen, ja que els deixarien en herència un món amb menys desequilibris i per tant amb menys tensió, pel fet que tothom hi tindria la seva oportunitat, i la competència entre semblants deixaria de ser ferotge. Caldria una solució política que acollís i fomentés aquesta possibilitat, però si no és així —la política sol anar un pas darrera de la societat, i la legislació dos—, la societat civil pot crear els seus propis instruments: una fundació, una xarxa de caixes populars o qualsevol estri semblant que comencés a fer realitat aquesta proposta. Tanmateix, hi ha una raó de pes que pot ajudar a reflexionar: si aquesta proposició tingués algun dia el rang de llei, aleshores la llei —que ha d'estar al servei del poble— garantiria el repartiment equitatiu de la riquesa —i per tant el reequilibri continu de la societat—, a través de l'herència universal, i fomentaria la circulació de capitals. L'estalvi passaria a ser el "pla de pensions" de cadascú.


[BCN, abril de 1999]

En síntesi:
--- La base de la meva exposició és que tots els ciutadans, arreu del món, ens veiem obligats a jugar un joc les regles del qual inclouen la trampa. Això és inacceptable per principi, però encara més en vista dels resultats que dóna: només cal mirar què passa al món cada dia, com evolucionen les coses.

Es tractaria, en definitiva, de suprimir aquesta possibilitat de fer trampa: que la lluita per la subsistència sigui una lluita noble, lleial; una competència estimulant, i no pas una competitivitat estressant i generadora de conflictes, com passa ara.

--- Les característiques d’aquest projecte serien:

* És possibilista: es pot posar en marxa ara mateix.

* És viable, perquè tothom pot entendre que l’esforç que demana és mínim, si no nul, i que en canvi els beneficis poden arribar a ser enormement importants i decisius: pot donar com a resultat una societat no pas nova, però sí completament renovada.

* És compatible amb el sistema vigent i ho seria també amb totes les alternatives presentades en aquest Fòrum. Es tracta d’una reforma des de dins, però radical.

--- Els objectius pretesos:

* L’objectiu general és no pas el de suprimir el dret a heretar, com pot semblar, sinó tot el contrari; que tothom pugui heretar la part que li correspongui del patrimoni col·lectiu. És a dir, que heretar sigui un Dret universal, de tots els homes, pel sol fet d’haver nascut com a persones humanes i ciutadans del món. Cal, doncs, crear aquest patrimoni col·lectiu, i això està a l’abast de tothom a través de l’acte personal i sobirà de testar, de fer-ho a favor del col·lectiu de cada comunitat (poble, ciutat...). Sobre la part “sentimental” de les possessions transferibles (la casa paterna, el negoci familiar, etc) els parents directes (fills, en primer lloc) hi tindrien opció preferent, com és natural.

* Que l’atzar del naixement, doncs, no sigui un privilegi per a alguns (la riquesa, per definició, no pot ser una qüestió de majories) i un handicap per a la resta de ciutadans.

*Aconseguir, consegüentment, una autèntica i real igualtat d’oportunitats per a tothom.

* Que tothom tingui el seu lloc de treball i que cada feina (útil) tingui algú que la faci: tothom al seu lloc de treball i un lloc de treball per a cadascú.

* El sistema proposat hauria de tenir necessàriament aquests efectes:

-Seria un distribuïdor permanent de la riquesa creada.
-Seria antiespeculatiu: s’acabarien les propietats desaprofitades.
-Donaria fluïdesa a l’intercanvi i al moviment de capitals (sense fer desaparèixer, però, l’estalvi, que passaria a ser l’assegurança per a la vellesa, el “pla de pensions” de cadascú.
-Preservaria el principi democràtic de “un home, un vot”, que l’actual i previsible febre de fusions entre macroempreses multinacionals amenaça de buidar de sentit.
-El sistema polític piramidal s’invertiria, perquè aniria “de baix a dalt”, i la política esdevindria menys retòrica i més eficaç.
-Acumular fins a l’infinit deixaria de tenir sentit, i per tant el perill de les macroconcentracions com a nous senyors feudals aniria minvant fins a desaparèixer.
-S’evitarien molts conflictes generacionals, ja que no tindria lloc el xantatge (explícit o implícit) que és inherent a tota herència paterna.


--- Els possibles instruments:

· Efecte “taca d’oli”: fer que l’exemple s’estengui.
· Plantejar aquesta pregunta: ¿Estaríeu d’acord amb un sistema socioeconòmic que universalitzés l’herència -i per tant que l’anivellés- a canvi que no us cobrés impostos mai més (en vida)?
· Estudi exhaustiu de possibilitats, a nivell universitari i/o professional: càlcul matemàtic, amb tot el suport informàtic necessari (una primera experimentació virtual).
· Iniciativa política i/o popular. Popular: fundació, fons comunitari, xarxa de caixes populars... Polític (seria l’objectiu a aconseguir, ja que arrossegaria i garantiria tots els altres): promulgar una nova Llei de successió, primer que empari i estimuli el nou sistema, i finalment que l’instrumentalitzi: tot continuaria igual (no hi hauria cap trauma, cap cataclisme) excepte el sistema hereditari, que passaria de ser l’origen de molts desequilibris i desordres a ser la clau d’una nova vida de les persones i d’una societat renovada, més sana i integradora.
· Informació i mentalització. La disposició legal recent sobre l’ordre dels cognoms paterns pot ajudar a trencar l’esquema mental de la successió per línia paterna.
· La lògica matemàtica: la dèria de voler sortir de la massa i formar part del grup de privilegiats és una quimera suïcida. Tanmateix, el sistema que dissenyem aquí crec que precisament donaria peu a tota classe d’originalitats, perquè, donant recursos als joves, els faria aflorar la creativitat (artística, artesanal, mecànica, científica, etc).
· Visualització, virtualització: cine, còmic, novel·la, exposició didàctica...; l’escola.
· Prospectiva: com hauria evolucionat la realitat si haguessin existit aquestes altres condicions que proposem?


L’objectiu d’aquesta planificació seria, parafrasejant Marx, “crear un sistema social on cada nen que porti en ell mateix el geni de Mozart o Rafael pugui esdevenir Mozart o Rafael; en cas contrari, assassinarem Mozart o Rafael en aquests nens”,
En tot cas, tothom té la perspectiva de la seva pròpia experiència personal o la dels nombrosos casos que tots podem conèixer per valorar les possibilitats reals que enclou la proposta presentada en aquest Fòrum. Personalment només hi veig un inconvenient, i és que potser trauríem arguments a novel·listes com ara la inefable Agatha Christie i en general a bona part de la novel·la negra clàssica, però crec que això també ho podríem superar...

EL DRET D’HERÈNCIA UNIVERSAL
[una proposta raonable per al segle XXI -i ss.-]



PÒRTIC

El propòsit general d’aquest treball, la idea global que s’hi exposa —que té, em sembla, la particularitat de no ser utòpica, en el sentit pejoratiu que es dóna al mot—, és que tots plegats ens hauríem de convèncer que el món actual, tan tancat sobre si mateix i tan violent, té una sortida possible cap a un món millor, que hi ha un altre sistema de fer les coses, que ni tan sols és inèdit, però sí poc explorat, i que com més de prop se l’examina, més perspectives de futur ofereix.
Però voldria anar més enllà: sense deixar de ser realista, buscar l’impossible, treure arguments a la pretesa raó de ser de la injustícia que s’ha anat resistint implacablement a totes les revolucions, a tots els intents de la humanitat per viure en i amb unes condicions simplement més humanes, més a la mida de les necessitats que la vida de cada dia ens planteja.
El cas és que et diuen, molt convençuts, que no hi ha remei. “Sempre ha estat així, i sempre serà igual”, sentencien, resignats. I diuen que el cas és anar fent la viu-viu i anar tirant. Mentrestant els altres, els “de dalt” —o els que hi volen arribar—, malden per viure a cops de colze i a costa de no importa què o qui faci falta. Es pensen que tothom al seu voltant són com carbasses buides que tenen l’exclusiva funció de fer-los surar a ells, i així és com neden i guarden la roba, la seva, però també la dels altres, perquè no puguin sortir de l’aigua i continuïn nedant per a ells.

La societat actual s’assenta sobre aquests supòsits falsos i perillosos, com ho demostra la situació d’angoixa que patim tots en aquest final de segle XX; i especialíssimament avui, 15 de gener de 1991, a l’hora que escric aquestes ratlles —25:20, ja—. De manera que hem de començar a posar-hi solució de seguida. I podem fer-ho, és possible fer-ho, d’una manera incruenta, pacífica, sense publicitat, per la via del convenciment. I sense traumes, perquè no es tracta de trencar cap estructura, sinó de flexibilitzar les que tenim —és el menys que podem fer, però no és pas poc, tanmateix—, de treure’ls els cantells, de fer-les mal·leables de tal manera que totes les iniciatives hi puguin tenir lloc sense malmetre l’espai vital de ningú (seguint, en aquest punt, una vella consigna anarquista que diu que “la meva llibertat acaba on comença la teva” —i viceversa—). A més a més, no s’ha d’haver de demanar a ningú cap més renúncia, perquè la vida ja en demana prou, i perquè no ha de ser necessari, si es fan les coses bé. Per dir-ho ras i curt: en aquestes planes es pretén no solament demostrar que l’egoisme humà és compatible amb el progrés i el benestar general, sinó que el reivindiquem, per molt xocant que sembli, com a dret de base humanista. Però no pas l’egoisme d’arrel animal, cec i estúpid, que es torna contra el mateix home amb tota mena de violències, sinó l’egoisme passat pel sedàs de la racionalitat: l’egoisme intel·ligent.


1. A MANERA DE DIAGNOSI

La qüestió cabdal és entendre que ara es manifesten greus problemes que tenen l’origen en els grans desequilibris que duu en la seva estructura el mecanisme que mou —grinyolant cada dia més, és evident— aquesta societat. I, si ho mirem bé, el que passa és que aquests desequilibris enormes hi són no pas perquè les persones siguin tan diferents com aparenten ser d’acord amb el volum de les seves despeses o amb llurs possessions, sinó perquè els uns han pogut fer sempre el doble que els altres amb la meitat de temps, pel fet que han nascut amb la meitat de la feina feta. Aleshores tot és tendir a fer-se cadascú el seu castell, com més gros i sòlid millor; fins al punt que no solament ens tornem egocentristes, egòlatres i insolidaris, sinó que acabem creient-nos inexpugnables, segurs, i finalment immortals. Però a l’hora de la veritat, davant la certesa de la decadència física, per més esforços que s’hi hagin oposat, i de la desaparició física, al capdavall, de la realitat indefugible de la mort, hom el que fa és buscar desesperadament algú en qui poder-se perpetuar d’alguna manera, i la millor manera que troba per perpetuar-se algú que s’ha passat la vida amassant una fortuna és fer que el seu plançó esdevingui propietari dels seus béns materials (i una mica el seu còmplice) nomenant-lo hereu.

L’herència: Ve’t aquí la paraula clau.

L’herència perpetua en un cert sentit les ànsies de poder de l’home mortal però desmesuradament enriquit (una de les característiques inherents del poder és la seva ambició de ser immutable), i al mateix temps perpetua el joc de forces derivat de l’exercici d’aquest poder, polític i econòmic —o econòmic i polític: van íntimament units—, perpetua els enormes desequilibris actuals entre persones i països, totes les desproporcions, perquè els poderosos sempre escombren cap a casa, sense entendre de solidaritat ni de justícia. Doncs bé ens cal preguntar-nos si no es troba precisament en aquest nus gordià el desllorigador del nostre trencacolls actual, en tant que és ella mateixa, l’herència, qui n’ha estat el detonador. Els resultats d’aquest joc (matemàticament) impossible han estat i són nefastos, com tots sabem, i com no podria ser altrament.

1.1. Quid prodest?

El problema gros, doncs, no és tant que uns tinguin molt i que els altres tinguin poc o que no tinguin gens de res, com el fet que aquesta situació injusta s’hagi heretat i que algú l’hagi d’heretar, sent més i més greu a cada generació que passa: en efecte, els rics cada vegada són més rics, i els pobres, més pobres, es diu, amb tota la raó. De manera que cada generació deixa més portes tancades a la joventut que puja darrera seu, pel que fa a les oportunitats que hom ha de tenir a la vida per poder començar a viure-la dignament. (És a dir, just al contrari del missatge, per posar un exemple diguem-ne paradigmàtic, que va llegar Baden Powell al col·lectiu de minyons escoltes que han seguit el seu pensament: “Procureu deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat, i quan us arribi l’hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut”). Aquest embut, aquesta espiral cap endins, la història ha demostrat que porta, tard o d’hora, però inexorablement, a la guerra, que acaba sent vista pels supervivents (entre els quals hi ha sempre els que les prediquen, els que les provoquen i els que les dirigeixen) com “la solució al problema demogràfic i una reactivació de l’economia”. És el preu —un més, perquè la cosa no acaba aquí— que hem de pagar pel “progrés”, diuen, com si fos el més natural del món perdre un llençol a cada bugada...

Quid prodest?, diuen els clàssics del gènere policíac: ¿qui en treu profit, d’aquest Dret successori tan curiós? El cas és que, amb aquest sistema organitzatiu, les fortunes acaben acumulant-se a les mans d’una minoria —i les factures, a les mans de la majoria—: a través de successives generacions, una sola família, una nissaga, pot anar inflant la seva fortuna —perquè el sistema capitalista dóna més joc a qui més té— absorbint-ne de més petites, de fortunes, i acaparant progressivament més i més avantatges i beneficis —proporcionalment als handicaps que va acumulant la immensa majoria desposseïda o frustrada—, perquè, ja ho hem dit, com més es té acumulat, més fàcils són d’obtenir.

1.2. Un joc amb les cartes marcades

Per tant, és en aquest punt on cal canviar les regles del joc. Perquè no es tracta pas de canviar de joc —i menys de canviar-lo per un altre que sigui menys atractiu, avorrit per obligatori i igualment perillós des del moment que cal “protegir-lo” amb armament nuclear o de qualsevol altra mena: què se n’ha fet de l’amenaça nuclear soviètica i del sistema que havia de protegir?; el sistema ha desaparegut, i tanmateix l’amenaça nuclear perdura—, sinó de canviar les regles d’aquest que tenim, perquè hi pugui jugar tothom; i en igualtat de condicions, naturalment, perquè quina gràcia té un joc que inclou la trampa entre les seves regles?
La propietat és un robatori, com afirmava Proudhon? En podríem parlar. El que està fora de dubte és que la propietat aconseguida fent trampa sí que ho és. Les societats capitalistes, o algunes, si més no, s’han dotat de lleis que emparen la lliure competència. Però s’obliden completament de dir res sobre l’origen dels que competeixen, d’on han tret les misses i de quina manera ho han fet, i naturalment són perfectament indiferents al fet que els competidors siguin uns pocs, aproximadament sempre els mateixos, i que la resta dels competidors potencials es quedin en això, en competidors potencials. La competició teòricament està oberta a la participació de tothom —”en aquest país nostre tothom es pot fer ric”, resa cínicament el tòpic nord-americà—, però a l’hora de la veritat només hi participen els top ten, per dir-ho en termes esportius.

No es tracta, deixem-ho clar, de negar a ningú la possibilitat de fer-se ric, sinó al contrari, de donar a tothom des del principi les màximes facilitats, d’acord amb les seves aptituds, perquè pugui tenir els beneficis que li calguin per viure o per desenvolupar-se millor. No es tracta d’impedir, com si fos un mal, l’obtenció de riquesa (cosa impossible, des del punt que són termes contradictoris), sempre que, ben entès, sigui el fruit del propi treball i dels propis mèrits. Per contra, es tracta de posar-la a l’abast de la majoria dels ciutadans, que així la multiplicaran, perquè el treball es podrà fer amb la competència còmoda, la justa per viure i per fer estimulant la feina, perquè la feina que es faci sigui ben feta.

Naturalment, per poder ser a la línia de sortida tots els ciutadans amb les mateixes possibilitats, calen uns mitjans materials per començar a treballar, cadascú segons les seves inclinacions, afeccions o vocacions, capacitats i ambicions. Aquests mitjans els hauria de proporcionar la mateixa comunitat (“tribu”: poble, barri, ciutat...), a través d’un organisme administratiu com més proper al ciutadà millor —l’Ajuntament, posem-hi—, que hauria de procurar tenir inventariats —per poder-los anar repartint equitativament, en el moment oportú, als qui els haguessin de menester— els béns particulars dels membres de la comunitat que, en el moment de morir aquests i desaparèixer —i per tant de deixar de necessitar-los—, passarien a ser comunitaris, “repartibles”, a pertànyer al fons comú de la comunitat natural, del “poble” en què estava integrat el membre desaparegut. La feina de qualsevol ajuntament, en aquest supòsit, no hauria de consistir, com hi consisteix ara, a fer mèrits per anar-se penjant medalles amb vista a les successives eleccions municipals, en una roda imparable i a la llarga estèril, o no tan fèrtil com caldria, sinó que hauria de ser simplement administrativa, de pura comptabilitat. Dins la comunitat, hauria de ser una feina com una altra qualsevol, remunerada com totes; perquè en aquest sistema que proposem aquí, totes les feines han de ser rendibles, mentre siguin útils. La raó de l’existència de tot ofici, per molt “exòtic” o poc “productiu” que sigui, hauria de ser la seva utilitat, no pas la seva rendibilitat; o, dit d’una altra manera, la seva rendibilitat hauria de ser la seva utilitat social, no pas la seva capacitat de surar en un sistema econòmic on prevalgui la competitivitat gratuïta per sobre de la competència, com passa en el nostre entorn actual. Competitivitat gratuïta, sí, perquè ¿cap on ens porta aquesta acceleració tan ràpida que res no la pot frenar, encara que ens hi juguem la salut col·lectiva i la mateixa supervivència de l’espècie?

Per anar bé, en un sistema social ben organitzat com pretenem que sigui, o com voldríem que fos, aquest en el qual ens movem, només han de desaparèixer les feines i els oficis que no serveixin per a res —i ben mirat, veuríem que n’hi ha ben poques, de feines decididament inútils i rebutjables—, no els que no puguin ser rendibles, en aquest mercat salvatge imperant. (Contràriament, aquest mateix mercat admet l’existència de “llocs de treball” que semblen no tenir altra justificació que escurçar les llistes de l’atur, perquè socialment la utilitat d’aquests llocs de treball és nul·la, o gairebé).
És inacceptable que el patró de subsistència de les empreses sigui aquest, perquè en aquest cas hom no té més remei que buscar ser rendible a tota costa, i sovint és a costa d’una baixada de la qualitat de la feina (ja que es veu obligat a fer-la en un marge de temps inferior un nombre progressivament més petit de treballadors) i dels productes, i a costa d’un bombardeig publicitari que no tindria sentit si la necessitat fos real, natural, és a dir, que no s’hagués de crear; un bombardeig publicitari que no pot fer sinó embotir els sentits dels ciutadans a què va destinat, i que redueix les persones a la categoria insultant de “consumidors”, i com a tals les veu i les tracta. “El client sempre té raó”, diu l’empresari, però ho diu mentre acut a la publicitat i als seus mètodes sovint poc honorables i sempre enutjosos, per dir-ho suaument.

1.3. Treballar per viure o viure per treballar?

S’ha de poder treballar i produir, doncs, segons les necessitats reals, i s’ha de consumir d’acord amb les existències, i no de la manera desenfrenada i manipulada que es fa, amb l’única finalitat de mantenir greixada —artificialment— la maquinària productiva, que és una discutible forma de procurar el confort col·lectiu. Les despeses no han de ser ni supèrflues ni impossibles. Si es fan les coses bé —des de la base, no ens cansarem d’insistir-hi—, no hi ha d’haver violència de cap mena, o si més no fora de mida, perquè les ambicions quedaran regulades pel mateix paisatge comercial, i en tot cas en aquestes condicions no hi podria haver cap ambició tan desmesurada que el cos social no la pogués pair. I d’altra banda, si es bandeja la misèria —que ara s’hereta, també, no ho oblidem—, immediatament s’elimina la delinqüència, perquè s’elimina la necessitat que es tenia de recórrer-hi.

El Pirineu català, per posar un cas que tenim ben a prop, no s’hauria despoblat mai com ho ha fet si la competitivitat a ultrança que ocupa el lloc que correspondria a la competència lleial entre professionals no hagués arrossegat els fadrins, primer, i finalment els hereus i tot, cap a les grans aglomeracions urbanes, amb tots els coneguts problemes socials, mediambientals, convivencials, de contrastos sagnants..., i tots els derivats de l’especulació urbanística salvatge (la terra edificable té un límit), que van contra la bona salut física i mental de la col·lectivitat així constrenyida en un espai vital dramàticament insuficient. En el supòsit que diem, com que tothom hauria tingut el seu tros per conrear, la terra ara es continuaria conreant, i els boscos, que ara van sucumbint a estranys monopolis que els omplen de tanques, si tinguessin amos bosquerols que els estimessin, com hauria de ser, en una correcta relació interactiva, per dir-ho amb paraules d’ús corrent avui, estarien ben cuidats i nets, i doncs més protegits del perill dels incendis que puntualment, i sobretot cada estiu, els amenaça.

Amb un petit esforç mental, ens podem imaginar com s’hauria desenvolupat una ciutat com ara Cardona —un cas d’explotació col·lectiva d’un recurs natural municipal—, si hagués sigut la propietària de les seves mines de sal i hagués esdevingut la beneficiària directa de llur explotació, en comptes de ser-ho una societat anònima determinada...; o Sant Hilari Sacalm, amb les seves ingents deus d’aigua mineral; o tants pobles catalans de l’interior amb les seves immenses masses forestals, les seves aigües termals, els seus valors turístics, etc. La capital de Catalunya, Barcelona —com a exemple de gran aglomeració urbana—, seria tota una altra cosa, ara completament inimaginable, si el país s’hagués regit per alguna mena de mecanisme autoregulador, de correcció automàtica; segurament —per fixar-nos només en un aspecte, i no pas trivial, de la qüestió—, la ciutat s’assemblaria més urbanísticament a la que va dissenyar Cerdà que no aquesta caricatura que n’ha resultat. Tanmateix, si l’aplicàvem des d’ara mateix, aquestes macroconcentracions que ha creat aquest sistema de coses que permet i fins i tot afavoreix qualsevol desmesura s’anirien dissolent —lentament però d’una manera inexorable i a la llarga perceptible— altre cop en el territori, i aquesta vegada amb una altra harmonia, pel pes de la força dels fets, posat que partirien d’una lògica.

Els defectes flagrants que veiem ara, que de tan evidents fan mal als ulls menys sensibles, anirien perdent virulència. Es podrien anar corregint —ara és una quimera, tal com van les coses—, a poc a poc o més de pressa, segons la participació conscient dels mateixos interessats, els grans i els petits errors, la desaparició dels quals agilitaria el sistema de relacions humanes, comercials i culturals; i diplomàtiques: en desfer-se malentesos, els nacionalismes agressius —que solen correspondre a països econòmicament febles, o a països rics però d’una voracitat insaciable: sigui com sigui, països delinqüents, diguem-ho sense embuts— es replegarien al seu àmbit original, i consegüentment aflorarien les nacionalitats sotmeses, sufocades o marginades per aquells —i en aquest punt el nostre país, Catalunya, té molt a dir-hi, perquè la història ha estat molt dura amb ella, en aquest sentit—.

Què podem dir de les llengües d’aquestes nacions ocupades? ¿Hem de descobrir ara que darrera tota llengua que desapareix perquè n’emergeix una altra que la bandeja del domini que li era propi hi ha un moviment d’interessos econòmics, al capdavall?, que hi ha projectes comercials que van lligats, per necessitat o per comoditat, a l’imperi d’una sola llengua determinada sobre d’altres legítimament instal·lades en el seu espai natural per la història?, i finalment que tota invasió, ja sigui comercial, política o territorial, o totes alhora, és contrària a tots els principis democràtics i als drets humans, i als drets dels pobles, que no són més que una extensió d’aquells?

La Declaració Universal dels Drets Humans és una carta acceptada per la majoria dels països del món, però en realitat no és més que paper mullat, ja que els suposats drets humans —allò a què hom té dret pel sol fet de ser una persona humana— són conculcats per tots els països del món: no hi ha ni un govern capaç de garantir ni que sigui casa i feina per a tothom. Aconseguir un lloc per viure-hi és una epopeia —en ciutats i pobles plens de cases buides, d’altra banda—, i la feina, en comptes de ser alliberadora i productiva, és embrutidora i esclavitzadora, i especialment per als milions d’infants de tot el món que es veuen obligats a treballar, i en condicions de vegades que un adult no suportaria.

En aquest punt, ens hauríem de preguntar si els pares d’aquest document, que hauria de ser a hores d’ara la Carta Magna que regís les relacions internes i internacionals de totes les nacions del planeta, haurien d’haver posat immediatament després del primer dels drets, que és el dret a la vida, el de l’herència: que totes les persones tinguessin, pel sol fet d’haver nascut com a persones humanes, de ser ciutadans del seu país, el dret d’heretar, d’accedir al repartiment del llegat col.lectiu, de beneficiar-se de la part que els correspongués de l’únic impost que haurien de pagar els homes per viure –la mort biològica: el despreniment de tot bé material-, de tenir accés efectiu a això que ara sembla tan bonic com utòpic i que és el repartiment de la riquesa, que, com l’Eldorado dels conquistadors, tothom en parla però ningú l’ha vist mai.


2. ELEMENTS DEL PAISATGE

“L’objectiu de la planificació és crear un sistema social on cada nen que porti en ell mateix el geni de Mozart o Rafael pugui esdevenir Mozart o Rafael; en cas contrari, assassinarem Mozart o Rafael en aquests nens”
[Karl Marx]

Si encaréssim seriosament i un per un els problemes endèmics del nostre món actual: la misèria, la pobresa, la prostitució física i moral de les persones, el narcotràfic i les drogaaddiccions, legals i il·legals; els imperialismes i els colonialismes consegüents, el racisme i la xenofòbia, la contaminació mediambiental, la desertització progressiva del planeta, l’arterioesclerosi de les vies de distribució de la riquesa, especialment entre el Nord i el Sud, la desassistència de la cultura —la cultura: la ventafocs dels interessos dels poderosos—, la corrupció, les obscures desviacions de la investigació científica; la paranoia dels rics, que, sabent que la por guarda la vinya, s’envolten i ens envolten d’armament que apunta a tot arreu, perquè per a ells a tot arreu hi ha sospitosos, enemics potencials...; els incendis habituals i l’arrasament de grans extensions de boscos per donar pas a una agricultura de més en més agressiva i abocada a la sobreexplotació; una sanitat que, tal com està dissenyada, serveix sobretot als interessos de les grans multinacionals farmacèutiques, etc, etc, potser arribaríem a una conclusió ben simple: fet i fet, encara és hora que hàgim de sortir de l’Edat Mitjana.
De modern, aquest nostre temps, només en té les formes, i encara no sempre, perquè la barbàrie, la violència, no han pas desaparegut; potser ara no pengem els reus a la plaça davant de la multitud, però la televisió ens ofereix contínuament imatges brutals dels nombrosos focus de conflictes armats que es van succeint... El progrés material va per davant del progrés espiritual de l’home; els avenços científics i tècnics no es corresponen amb l’avenç humanista, i la prova més evident d’això és l’existència inquietant d’una indústria nuclear perillosa —la qual funciona sense haver previst en cap cas la “contingència zero”, condició que reclama des de fa anys, sense que se l’escolti, una de les més altes autoritats en la matèria, el doctor Antoni Lloret— que s’ha instal·lat, i en cap cas amb el consens popular, a remolc de la indústria armamentista nuclear, desenvolupada, aquesta, per obscures raons de “defensa nacional” (novament la por que guarda la vinya...).
Hem canviat el garrot per la bomba H i el gas mostassa; hem substituït la precària seguretat de la cova per la incerta seguretat del “paraigua nuclear”; i hem substituït el totem per l’església ecumènica i universal i per les nombroses escoles de filosofia. Però l’home continua vivint aclaparat per la rigidesa d’uns sistemes de base primitiva, que afavoreixen —més ben dit, les necessiten per sostenir-se— formes més o menys evolucionades, o encobertes, o subtils, d’esclavisme, prostitució i ignorància. Poca cosa nova sota el sol.

Encara més: un dels dos blocs en què els homes havien dividit el món en el segle XX que estem deixant enrere, cadascun sota la corresponent “protecció” del terrorista armament atòmic, acaba de claudicar estrepitosament, engegant a rodar en pocs mesos un esforç col·lectiu d’anys i d’enormes dimensions, i deixant al descobert, allà on havia d’haver-hi un paradís terrenal científicament programat, un panorama ple de mancances, ple de desil·lusions, de cicatrius i de gana.

L’home modern, desencantat d’antigues esperances espirituals i materials, sembla que pren dues vies, alternes o simultànies: un retorn desesperat i incert a les arrels totèmiques i màgiques, i una represa furiosa o desencisada, potser suïcida, d’un capitalisme sense quarter, d’un campi qui pugui generalitzat, de la llei de la selva, on guanyen els més forts, i de la llei del talió, en què la compassió i la tolerància estan regulades pels jutges, en el millor dels casos.

Així les coses, l’única consigna que val és aquesta: fer el màxim de cèntims en el temps més curt possible i amb el mínim esforç. En una paraula: fer-se ric. Això, enriquir-se, que no hauria d’haver deixat de ser una aspiració justa i fins i tot noble, s’ha convertit en una llicència per matar: els fins justifiquen els mitjans, l’estètica té més importància que l’ètica —també en la política—, perquè “ven” més, i les persones són valorades per allò que tenen, no pel que són. La societat, en el seu replegament covard cap endins, està creant cada dia més clubs d’admissió reservada, guardats per un exèrcit mercenari i servil comprat a cops de talonari.

En definitiva, com que es va imposant imparablement la fórmula del “tant tens, tant vals”, la meta de la gran massa sembla que sigui la de posar-se justament per damunt d’aquesta massa (una quimera frenètica, ja que això és matemàticament impossible), i en darrer terme viure’n: tornen, si és que mai havien marxat, les diferents formes del parasitisme, que no solament no és mal vist, sinó que és vist amb enveja. Les anomenades revistes del cor i les pàgines d’economia dels diaris esbomben els noms i els fets, d’una buidor que esborrona, de la gent que ha fet del dolce far niente el seu estil de vida —i fins la seva font d’ingressos, en certs casos—; el treballador té tancades les portes que s’obren de bat a bat als rendistes, als especuladors de borsa, als especuladors del sòl i de l’aigua, als intermediaris, als representants dels talents dels altres, als proxenetes de guant blanc, als usurers, als que viuen de crear llocs de treball (i així de passada es creuen amb dret a l’agraïment dels seus beneficiaris) amb els diners que treuen dels assalariats que treballen per (a) ells. “Els de dalt” continuen nedant —sense haver-se fet mereixedors d’aquesta “sort”: només els ha calgut comprar-la— sobre un mar de gent que s’ofega...

Això que passa a nivell de persones es reprodueix, és clar, a nivell de països. Els de l’anomenat Tercer Món no sols estan enfonsats en la pobresa i la misèria més absolutes, sinó que “deuen” unes quantitats ingents de diners als seus prestadors, els països rics, els països del Nord opulent, que neden en l’abundància precisament gràcies al fet que, d’ençà que els van “descobrir”, els han espoliat sense treva els seus immensos recursos naturals a canvi d’una “civilització” que ells, els països exòtics, no els havien pas demanat; una civilització que, justament perquè els era imposada per la força, s’ha fet en molts casos enmig d’un bany de sang; una civilització l’epíleg de la qual és la torna que ens arriba en forma de narcotràfic: vam arrancar els metalls de les seves mines i els vam prendre les espècies que cultivaven, i ara ells, els països pobres, mal que pesi a uns i altres, conreen, perquè els són més “rendibles”, la coca, el cannabis i els opiacis d’on s’extreuen les tristament cèlebres drogues per al consum dels països prestataris, que acaben pagant-ne —hom diria que per una mena d’efecte bumerang— els estralls que els causen, especialment entre la seva població jove.

El pecat sempre fa forat. Però no n’aprenem.

3. UN PROJECTE PEL SEGLE XXI

Caldria, doncs, fer un canvi. I de pressa, sense perdre temps, abans que el planeta mori a les mans del seu paràsit més implacable. L’home ha de canviar radicalment de conducta abans no sigui massa tard. Ens cal una revolució.

Ara bé, repassem els llibres d’història: totes les revolucions s’han resolt amb un vessament de sang i amb grans nafres, amb la moral de vencedors i vençuts violentada, amb enormes dosis de rancor, amb ferides badades i incurables per on emana l’odi més profund per poc que s’hi burxi... I qualsevol victòria que s’edifiqui sobre el preu d’una sola vida humana neix enverinada, coixa, i tard o d’hora el “vencedor” ho acaba pagant. I això serà així fins que aprenguem que res, absolutament res, per molt preciós, per molt necessari o útil que ens sembli, res no val una vida humana. La vida de cap home no està a les mans de cap altre home. La vida no ens pertany, i doncs no la podem prendre, sota cap concepte. No hi ha cap interès personal, social o nacional que la valgui.
Però, a banda de la qüestió diguem-ne moral, hi ha el fet cert que matar no és l’única alternativa, i per tant s’ha de rebutjar com a alternativa. Si un objectiu qualsevol passa per treure la vida a algú, s’ha de buscar un altre camí per arribar-hi, o bé és que es tracta definitivament d’un objectiu bord, pervers, i desestimable per principi. Simplement, hem de ser més intel·ligents del que ho hem estat fins ara.

De manera que ens cal fer una revolució pacífica, incruenta. Que s’imposi pel convenciment, no pel venciment. ¿Com fer-ho, tanmateix, ara que tots els pobles de l’Est d’Europa desmunten les seves barricades, els seus murs de contenció, ara que sembla que, despertats bruscament del seu somni —si se’n pot dir així—, cedeixen de nou al malson capitalista?

El capitalisme ja sabem com les gasta. Però no el corregirem pas —com s’ha demostrat tots aquests anys de secretisme i espionatge i de desconfiança mútua finalment esbadellats— mitjançant el rapartiment de “tot entre tots”, per la via de l’expropiació forçosa, fent que res sigui de ningú perquè tot sigui de tots; no pas liquidant els empresaris, ni els banquers, ni els capellans i altres dirigents espirituals i tots els “papus” creats pel sistema. Tampoc anant a favor del poble sense i/o malgrat el poble; ni tampoc amb remeis que al capdavall siguin pitjors que la malaltia: amb cap altre sistema, doncs, que s’hagi de defensar amb les armes, ni amb un simple bastó, ni tan sols a cops de puny. Imperialisme, feudalisme, despotisme, despotisme il·lustrat, comunisme..., tots els ismes que han marcat o predominat al llarg de la història recent de l’home s’han anat estavellant a la mateixa paret, o derrocant-ne unes per aixecar-ne d’altres.
Queda per experimentar l’anarquisme, que es pot dir que no ha tingut la seva oportunitat, o que les que ha tingut han estat tan fugaces i condicionades que no se’n poden treure conclusions. El mínim que es pot fer és concedir-li el benefici del dubte, però, acceptant en principi la bondat de les seves propostes, la pregunta del milió és la de sempre: com portar-les a la pràctica, com portar-les-hi sense forçar fins a trencar-la la tremenda inèrcia del present estat de coses?, com tornar els mitjans de producció, “obra col·lectiva de la humanitat” (remetent-nos a Piotr Kropotkin), “al poder de la col·lectivitat humana”?, com aconseguir que “el ric instrument de la producció sigui propietat comuna”?; en una paraula: com fer-ho sense recórrer a alguna forma o altra de violència?

Sí, queda la via de la cultura, de la culturització política de la gent, de la classe treballadora (uns termes que potser estan perdent el sentit, però que encara ens poden servir, aquí), que és la que té més motius per desitjar un canvi de la situació general. Però hi ha un problema, i això també ho ha mostrat i demostrat a bastament la història: abans que les idees hi ha el pa. La gana col·loca els homes afamats més a prop de les solucions desesperades que de les solucions raonables. Això és un fet. Com ho és que amb la panxa plena, amb les necessitats vitals cobertes —menjar, casa, feina—, els homes s’avenen més i millor al diàleg. La fam i la paciència, per contra, no solen anar juntes.
Kropotkin constatava, en el tombant del segle dinou al vint, que “durant el curs d’aquest últim segle s’ha comprovat l’evolució dels esperits; però comprimida per la minoria, és a dir, per les classes posseïdores, i no havent pogut pendre cos, cal que aparti per mitjà de la força els obstacles i que es realitzi amb violència per mitjà de la revolució”. La seva conclusió era aquesta: “El benestar de tothom com a fi; l’expropiació com a mitjà”. Sofriment, doncs, a una banda i l’altra de la ratlla que separa les classes anomenades benestants de les desposseïdes.

Curt i ras: amb tots els respectes per tots els que han lluitat i lluiten amb una sabata i una espardenya per la igualtat i la germanor entre els homes, un es pregunta si no és una mica com començar la casa per la teulada demanar un comportament social que potser hauria de correspondre a un estadi més avançat de l’evolució de la societat, aquell en què l’esforç per posar les coses definitivament al seu lloc, en el camí de la realització plena de les persones, no demani —un cop més— heroismes, perquè l’home mitjà, l’home del carrer, no ho és pas, un heroi. Ni té per què ser-ho.
L’anarquia —donant a aquest terme el seu significat propi i original, no distorsionat— no és com un bolet que brota i creix espontàniament, sinó que ha de tenir el terreny adobat. L’home anarquista pot tenir i ha de tenir el seu ressò en un món que sàpiga escoltar, però és molt difícil que sigui acceptat com a model en una selva on l’anguniosa consigna de buscar-se la subsistència és el primer i gairebé únic ideal.

Si el que cerquem, allò que creiem que ens convé, és una correcció del capitalisme, el comunisme, també anomenat —potser amb un punt de sarcasme— socialisme real (real: “això és tot el que hi ha, conformeu-vos-hi”), en aquest punt s’ha revelat com una gran, inútil i dramàtica ultracorrecció.

No ens convé cap més sistema que s’hagi de guardar amb tanques de filferro espinós. Els fabricants d’armes també fabriquen els enemics que imagina la nostra por i que ens dibuixen els nostres dirigents. L’únic enemic real de tots els països és la gana, és la misèria, i en primer lloc la misèria material, que és la mare de la misèria espiritual.

Combatent la gana, combatent la misèria, crearem les condicions perquè aquest món sigui vivible. Per aconseguir-ho hem de trobar un sistema perquè la riquesa del món sigui assequible a tots els que hi habitem. El món és ric. La natura és generosa, i més ho era encara abans que la gasiveria dels espavilats sense escrúpols la posés en captivitat, per a llur únic i exclusiu ús particular. En aquest planeta no hi ha motiu perquè ningú es mori de fam: hi ha —hi ha d’haver— menjar per a tothom. El problema és que un nombre limitat de persones s’han apropiat parts innecessàriament grans de la riquesa del món, fins al punt que a elles els sobra el que a molts els falta no per viure, sinó únicament per sobreviure. Això tothom ho sap. Però per què no anem més enllà?: el problema real, autèntic, el problema de fons, és que el capitalisme, tal com està concebut, tal com funciona en la realitat, hagi creat les condicions necessàries perquè determinades persones puguin, no fer-se riques, sinó acumular riquesa infinitament, i que d’aquesta manera s’obrin uns abismes colossals, unes insalvables diferències, entre uns homes, els que tenen, o més ben dit, els que “posseeixen”, i els que no tenen res o gairebé res, ni tan sols la manera de poder arribar a tenir alguna cosa algun dia.

La qüestió és aquesta: actualment hi ha persones que tenen acumulada una quantitat tal de riquesa, que fóra impossible de reunir-la en el curs d’una sola vida.

3.1. “Si vis pacem, para bellum”

Hem dit més amunt que l’únic i real enemic dels homes és la gana. “L’enemic” no és pas aquella cosa metafísica amb què els exèrcits de tot el món justifiquen llur existència. L’enemic és la pobresa, la misèria, i la fam, que és l’antesala de la mort. La consigna de l’home, com de tot ésser viu, és viure, sobreviure per damunt de tot. I doncs, en el primer estadi de la supervivència hi ha la superació —i l’anihilació, si cal— per part de l’ésser vivent dels obstacles que s’interposen entre ell i els béns que li han de permetre continuar existint. La vida cerca de perpetuar-se al preu que sigui.

Podem dir, doncs, que la raó última —o primera— de totes les guerres és també econòmica. Qualsevol agressió col·lectiva, entre països, té en el fons el mateix mòbil: és el simi que ha après a matar —servint-se d’armes— per fer-se l’amo únic de l’única reserva d’aliment o d’aigua. Potser ja ha arribat l’hora de superar aquest estadi de l’evolució.

En aquest moment històric que ens ha tocat viure, en què el sistema de blocs que havíem conegut en el segle XX es desfà per ruïna econòmica —precisament— d’un d’ells, sembla que tothom mira desconcertat al voltant seu i en els llibres d’història buscant alternatives, mentre de reüll veu amb alarma com es belluguen alguns fantasmes sinistres mai prou ben enterrats en aquest permanent camp de batalla de la vella Europa: xenofòbia, racisme, ultraviolència... La por torna agressiu el simi, que novament ensenya les dents als “enemics”: els “altres”, tots els que no són del seu grup, i que vénen a prendre-li el pa. “Que se’n vagin!”, brama. I això és tot: campi qui pugui, i que sobrevisqui el més fort. El colonitzador occidental, després d’haver voltat i “descobert” tot el món, d’haver-se’n emparat per la força en nom d’una civilització “superior”, ara es reclou a casa i tanca les portes amb pany i forrellat. La seva immensa curiositat —antropològica, científica— d’antany s’ha convertit en desinterès i menyspreu; es desentén de tot el que no sigui el seu petit món de confort, i quan obre la boca, com ha dit algú, és només per badallar.

Mentrestant la gent continua matant-se per menjar o morint-se de gana a la resta del planeta, sense que la nostra vergonya o la nostra dignitat col·lectiva se’n ressentin gaire. Sembla que hàgim posat pell morta a l’horror. I tanmateix...

Tanmateix tenim la possibilitat que d’una vegada fem treballar la intel·ligència per a alguna cosa més positiva, a curt i sobretot a llarg termini, que el simple pillatge. A aquests milers d’éssers desesperats en la seva opulència o en la seva pobresa, que viuen una vida forçosament buida, de tan “realista”, i que al capdavall acaben morint d’una manera absurda, se’ls pot fer veure que tenen a les mans la manera de canviar aquest estat de coses aparentment sense horitzó. D’aquí a cent anys —un període ridícul, comparat amb la història de la humanitat—, el món continuarà tan poblat com ara —si no peta abans—, probablement superpoblat, però una cosa és certa: dels 6.000 milions de persones que som ara, no en quedarà cap. Noves generacions hauran substituït les que avui habiten la terra. Així de clar i d’irrebatible. Per tant, doncs, allò de deixar darrere nostre un món millor del que nosaltres hem trobat no és cap broma, ni molt menys una cursileria romàntica. Aquesta és la clau: el nostre llegat col·lectiu, l’herència que deixem a les generacions venidores, als nostres fills, els homes i dones de demà.

3.2. Llegat col·lectiu / llegat individual

Els nostres fills, les noves generacions, s’incorporen a això que en diem “el mercat de treball”, com a la resta d’àmbits de la nostra societat —estudiantil, legal, social...—, a través de la unitat familiar. És a través de la cèl·lula familiar que es perpetua l’espècie, i és a través seu que es transmeten de pares a fills les tradicions, els costums, i en definitiva el saber i la cultura de cada poble, de cada nació; però també és a través de la família que s’eternitzen els vicis que tenen esclavitzades les mateixes famílies i en general tots els individus que componen la societat.

El capitalisme veu la família com el seu primer client, i com a generadora potencial de nous consumidors dels seus productes comercials. Això ha estat denunciat a bastament pels detractors del sistema de vida occidental, capitalista, però hi ha una realitat molt més perversa que se sol obviar, i que en canvi és molt més transcendent, perquè a la llarga té resultats tràgics (dels quals el capital treu també bons beneficis, en forma de venda d’armament bèl·lic): tota persona jove, cada individu, s’incorpora al joc capitalista, al mercat de treball, amb els instruments que rep de la seva família, dels seus progenitors; no pas segons les seves necessitats, d’acord amb les capacitats que hagi de desenvolupar, sinó simplement d’acord amb allò que els seus pares hagin sigut “capaços” de produir i/o de retenir, de separar de la collita general. El sistema, doncs, no solament permet, sinó que afavoreix que els fills de pares rics tinguin més possibilitats per “triomfar” a la vida que els fills de les famílies amb menys recursos.

Això és obvi, tothom ho entén, però ningú no ho discuteix: s’accepta com la cosa més natural del món, els uns, o com una fatalitat sense remei, els altres. Que a la gent de casa bona, com se sol dir, li vagi bé aquesta manera de veure les coses és comprensible, però ja no ho és tant que les persones eufemísticament anomenades “menys afavorides” —que són legió, per una pura qüestió aritmètica— acceptin sense replicar —o sense atacar-ne el moll de l’os— una injustícia d’arrel com aquesta. Hi ha d’haver una explicació, alguna raó profunda que dauri la píndola perquè tothom se la pugui empassar. Quina?

3.3. “Tot això algun dia serà teu, fill meu”

En la successió hereditària hauríem de destriar dos elements que ens interessa destacar aquí. D’una banda hi ha l’amor pels fills: qualsevol pare faria “el que fos” per ells, no se’ls ha d’escatimar cap esforç, tot és poc, i per als fills ha de ser el millor de tot, fins allà on ells, els pares, puguin arribar. I qualsevol persona amb entranyes ho ha d’entendre, i compartir aquest sentiment tan humà. Admès això, hem d’admetre també que, com és evident, uns pares podran fer més, alguns molt més, que altres; això és, que l’amor d’uns pares es traduirà en béns —mobles o immobles, o pecuniaris— i el dels altres no serà tan tangible, si se’ns permet l’expressió.

De l’altra banda, hi ha una qüestió potser més subtil, però no menys perceptible, si es mira atentament: es tracta de la pretensió, conscient o inconscient, dels pares de perpetuar-se d’alguna manera en els fills, pretensió més acusada com més afecció hagin pogut agafar els progenitors a aquest món al llarg de la seva vida. És a dir, que, en principi, a les persones que més han “triomfat” a la vida els recaria més de deixar aquest món, en proporció directa als guanys assolits, i davant la ineluctabilitat de la decadència física, material, i de la mort, els fills serien la “solució” desesperada de l’home ric i poderós que no es resigna a deixar de ser-ho (a deixar de ser).

Tot això ja ho hem apuntat més amunt. Però i els fills? Què hi diuen, ells? Els fills donen a aquests plantejaments —que es manifesten més tàcitament que obertament— tota una gamma de respostes diferents, que van des de la resignació més absoluta a la rebel·lia més violenta. Sigui com sigui, deixant de banda el “xoc generacional”, que amb aquests condicionants que diem pren unes connotacions dramàtiques que no tindria —no pas necessàriament, almenys— la natural substitució generacional, allò que de debò es perpetua no és la figura individual, concreta, de l’home ric que ha triomfat entre una massa amorfa d’homes amb menys “fortuna” que ell, sinó la figura abstracta, l’home ric que ha triomfat sobre una massa amorfa —però necessària— d’individus desafortunats, perquè ha tingut més “trumfos” que ells, més sort o més ganes de “matar-s’hi”.

El panorama no és gaire engrescador, per als joves: en un cas perquè a uns els oferiran de començar de zero, o poc més, mentre d’altres, coetanis seus, pel sol mèrit d’haver nascut en el si de tal o tal família ho troben tot mastegat i a punt; en el segon cas, perquè el regal que sembla que rebin del cel els hereus de certes fortunes és en realitat un caramel enverinat, un regal que reclama interessos, en forma de conducta que asseguri —o no posi en perill, si més no— els interessos de classe, o bé en forma d’afecte filial. En totes dues circumstàncies podem treure una conclusió clara: que la llibertat —el bé teòricament més preuat— del jove que comença està seriosament minvada, per defecte o per excés.

3.4. La família i la “tribu”

Veiem, doncs, que a la família se li demana d’exercir dos papers diferents: el de “niu”, el de nucli afectiu des del qual el nen establirà les relacions interpersonals amb els companys i amb la resta de membres de la seva comunitat; i el d’unitat bàsica socioeconòmica, fornidora alhora d’elements integrants de l’engranatge productiu i de clients de la cadena consumista. Són dos papers diferents, i tanmateix no pas necessàriament complementaris. Considerem el primer imprescindible —tot i que hi hagi qui ho discuteix—, posat que és inherent a la seva pròpia naturalesa; ara bé: ¿podríem trobar una forma d’organització social que no barregés els papers, que no impliqués la família més enllà de la seva més que suficient, i meritòria, funció de cèl·lula de seguretat afectiva?

Hem dit que és a través de la família que es lleguen les herències, que és com dir que la família transmet de pares a fills els béns heretables, però a més a més, sumant totes les unitats, el sistema sencer, amb les seves virtuts —estabilitat—, però també amb els seus defectes —immobilisme—, que són molt grossos, massa. Si no fos així, el cos social no generaria de cap manera una massa tan gran de pobres i desarrelats, d’homes sense feina i sense sostre, i consegüentment de (futurs) delinqüents, i el sistema repressiu corresponent: policia, jutges, presons...

Es tractaria, doncs, de canviar just les peces necessàries perquè, tot mantenint l’estabilitat, comencéssim entre tots a liquidar l’immobilisme de les estructures, perquè donessin prou joc a tothom. Cal, simplement, posar lubricant a les rodes del sistema, llevar-li les impureses que l’enferritgen: alliberant els fills de la seva responsabilitat com a dipositaris de l’herència de llurs pares; alliberant els pares de la seva responsabilitat com a garants del futur dels seus fills. Només cal que alguna entitat, lliure al seu torn de les implicacions emocionals i afectives pròpies de la família, es faci dipositària i alhora distribuïdora de l’herència material de la comunitat, de la “tribu”, de cada una de les famílies de la comunitat, perquè tota la comunitat, els fills de totes les famílies de la comunitat, se’n beneficiïn; és a dir, que tots tinguin les eines necessàries per començar-se a organitzar la vida segons les seves pròpies aptituds i ambicions; perquè hi hagi una autèntica igualtat d’oportunitats; perquè el mèrit i l’esforç tinguin el premi d’una realització plena; perquè la quantitat no prevalgui sobre la qualitat; perquè la qualitat no sigui privativa, sinó general; perquè el progrés estigui al servei de l’home, i no al revés; perquè la terra torni a ser un lloc net i generós on es pugui viure en pau, i no pas un campi qui pugui ple de brutícia i gent armada, perillós per al cos i l’esperit.

3.5. Contra realisme, utopia

Hauríem de veure què entenem per realisme i a què anomenem utopia; quin realisme trobem en un sistema que s’aguanta amb els quarters plens de soldats, amb les presons plenes de malfactors, amb la gent tancada a pany i clau a casa seva, amb policies a cada cantonada, amb les aules plenes d’estudiants desmotivats fent carreres que no han triat, amb les fàbriques i botigues plenes de treballadors desganats fent feines que no són les que correspondrien a les seves aptituds, amb els carrers plens d’aturats, tot i la immensa feinada que queda per fer, i els organismes plens de buròcrates al servei de la conservació de llurs pròpies poltrones; amb els polítics estirant la manta, en lloc de treballar pels ciutadans que els han elegit; amb la gent matant-se per un rosegó, pobra, malalta, bruta, sola, addicta a la droga i al vici... Aquesta és la realitat que tenim, però és la realitat que volem?

Comencem pel començament. Suposem que ens posem d’acord que veiem una sortida en el que estem exposant. Com fer-ho? Caldria que el moviment comencés per baix, per l’àmbit immediatament superior a la família però al màxim de proper: és el que suara hem anomenat la “tribu”, això és, la comunitat, el poble al qual es pertany. N’hi hauria prou que algun organisme públic neutre, com ara l’ajuntament —corporació representativa i aglutinadora del comú—, es fes càrrec dels béns dels membres de la comunitat que els hi volguessin deixar en testament. Això, dit així, pot semblar monstruós: qui és que “deshereta” els seus fills perquè sí? Però ja hem vist que la qüestió és tota una altra, que allò monstruós és que cada dia siguin menys els hereus i més els desheretats de la terra; que les herències dels fills dels treballadors honrats es vagin aprimant a cada generació, a mesura que es desmesuren les dels opípars acaparadors del món.

No es tracta de desheratar ningú, sinó just al contrari: que tothom hereti la seva part de béns comuns (no presos a ningú: són béns donats, llegats, pels que els van suar en vida i ara ja no els necessitaran ni en podran gaudir més), que tot fill d’aquesta societat, de qualsevol família, sigui hereu de les eines que li han de donar la seva oportunitat per obrir-se camí a la vida.
Els beneficis d’un organisme repartidor com aquest no tardarien a donar fruits: primer a nivell diguem-ne local, però a la llarga haurien de ser, acabarien sent, a nivell planetari. Que és una idea audaç, fins i tot temerària? Potser sí, però si comencés a funcionar es defensaria sola, s’escamparia per la força de la lògica, i sobretot dels resultats, no pas per cap pressió, ni molt menys per cap amenaça del calibre de la de l’armament nuclear que hem hagut —que hem— de suportar nosaltres en nom d’unes idees, i d’una praxi, no menys discutibles (i, no cal dir-ho, sense el nostre consentiment).


4. UN PRECEDENT HISTÒRIC: ELS ORDES MEDIEVALS

—El mòbil d’aquesta croada era religiós?
—“Era mixt, com en totes les croades. Religiós, segurament, però també per a guanyar territori, per a ser ric, per l’aventura...”
(...)
—Dels ordes religiosos i militars que participen en la creació del nou regne, quin és el que s’imposa?
—“Els dels mendicants, com a Catalunya. Torras i Bages diu que els mendicants tenen la mateixa part en l’evolució de Catalunya que els benedictins en els orígens d’Anglaterra. Destaquen per la seua diversitat i multiplicitat: franciscans, dominicans, mercedaris, cistercens, trinitaris, agustins... Són un orde internacional, mediterrani, amb un personal del rang dels ciutadans mercantils. Quasi tots els franciscans de la València del segle XIII eren de les famílies altes comerciants. La seua manera d’educar i comunicar, a través d’anècdotes, impregna la nova societat”.
—Els franciscans són el braç més important dels mendicants?
—“Econòmicament, són més importants els dominicans. Eren els destinataris de la gran part dels testaments. Eren els més rics, els més cerebrals. Els franciscans, en canvi, actuaven més amb el cor, i això calava més entre la població”.
(...)
—La frontera valenciana era un gran laboratori, defineix vostè al llibre.
—“Especialment per al dret, perquè en general és una cosa consuetudinària, basada en la memòria. Ací es parteix de zero, es crea un dret nou, que són els Furs. La gent pertany a distints ordes i orígens, i es necessita, per a una vida comercial, expandir un model que puga ser compartit per la gran diversitat. Els Furs del Regne de València són el primer model romà d’aplicació general a Europa”.
(Entrevista a Robert I. Burns, autor d’El regne croat de València, a El Temps núm. 542)


5. ENGEGANT LA RODA

“Jo tinc llogat aquest terreny a una comunitat d’indis per períodes de 10 anys, prorrogables. Al final de cada període, o si em moro, aquest terreny tornarà a la comunitat, incloent-hi el que jo hi hagi construït”.
John Huston, a Puerto Vallarta

Diuen, i és cert, que el moviment es demostra caminant. S’ha de posar això en marxa. Com fer-ho? De manera general, podríem dir que hi ha dues alternatives: la via social i la via política (que tanmateix no haurien de deixar de ser la mateixa).

5.1. Les caixes (de ‘resistència’) populars

Considerant que l’administració, en general, i concretament la municipal, tal com funciona ara, després d’una inèrcia d’anys i panys, es troba considerablement encasquetada i lenta de reflexos, i que hi estarà encara molt de temps, abans no comenci a fer efecte el lubricant dels arguments de la lògica i del sentit comú (del “seny”, sàvia paraula), seria bo d’imaginar i dibuixar una mica una possibilitat real de fer camí: estem parlant de la creació —poble per poble, si això fos tècnicament possible— del que en podríem anomenar caixes populars; unes caixes que anessin més enllà de les caixes d’estalvis usuals, que van ser creades amb la plana intenció de fomentar l’estalvi, especialment de les capes populars, però que a més en l’esperit —i en la lletra— tenien un component social que la pràctica ha anat arraconant cada vegada més, aquests últims temps, fins a quasi equiparar-les amb els bancs, la finalitat dels quals és sobretot lucrativa (però que compleixen una funció afegida, diguem-ho de passada, de fomentadors i d’aglutinants de grans fortunes, amb la qual cosa es converteixen ells mateixos en grups poderosos financerament, gràcies a uns diners prestats, que guarden en dipòsit, i a la curta o a la llarga poderosos políticament: el perill de la corrupció és a la vista).
Doncs bé, caldria no solament recuperar la vessant social de les caixes d’estalvis de fa uns anys, sinó revolucionar-ne el concepte. Les caixes populars que tot just insinuem haurien de tenir l’exclusiva funció de canalitzar els capitals que ara es dispersen (o que, dit amb més propietat, es concentren, a través de les successives generacions, en unes poques mans). Les caixes del poble s’ocuparien de recollir les herències que la gent conscient (conscient del valor del seu gest, sobretot) llegués a la comunitat per fer-les revertir automàticament en els membres joves d’aquesta mateixa comunitat, en forma de crèdits a baix interès (estem parlant d’un procés evolutiu, i per tant hem d’entendre l’existència d’aquestes caixes com un simple instrument, supeditat per tant a la funcionalitat, a la utilitat que haurien de tenir).

L’interès (en el sentit comercial del terme) d’aquests crèdits no especulatius seria el compromís leal, per part de la persona beneficiada, de tornar-lo —de tornar el favor “desinteressat”, pòstum, del donador— al final del seu cicle vital —i per tant econòmic— ; és a dir, la cessió a la comunitat (a través de la Caixa Popular o d’alguna altra possibilitat, ja ho hem dit: l’alternativa concreta més viable ens la podrien fàcilment traçar els tècnics, experts i teòrics dels sistemes econòmics actuals) del seu llegat, de la seva herència, perquè s’anés complint l’objectiu de fer que cada dia hi hagués més hereus, i que cada cop heretessin més (just el contrari del que passa ara a quasi tot el món dit civilitzat), fins que tothom ho heretés tot, fins a complir el manament bíblic, si voleu, d’”heretar la terra”.

L’administració actual es limita a cobrar un impost sobre el patrimoni, que tot i ser un cobrament a una persona ja traspassada, és vist, com la resta d’impostos, com un pessic més de “l’insaciable Estat” que tot s’ho menja, un altre pessic als ciutadans vius, en aquest cas als que han tingut “la sort” de rebre l’herència en qüestió; i l’administració que cobra la part de l’herència és, al damunt, la més allunyada dels ciutadans que la reben: l’estatal; amb la qual cosa l’impost agafa la càrrega d’antipatia que els caracteritza a tots, encara que teòricament d’una manera o altra reverteixin en benefici de la majoria a través dels serveis que l’Estat proporciona a la col·lectivitat. Sembla que en aquest cas concret l’Estat podria prescindir de la seva funció recaptadora i deixar que se’n beneficiés directament el municipi, però no és així; s’estima més tenir-ne el monopoli. Contràriament, a un servidor li sembla una postura incorrecta, discutible. Em sembla discutible que sigui l’Estat qui recapti aquest impost. És més, em sembla discutible que l’Estat recapti aquest i tots els altres impostos. Em sembla discutible la mateixa existència dels impostos: no n’hi hauria d’haver cap, perquè no n’hi hauria d’haver cap necessitat. (Algú ha dit que una multa és un impost per haver fet les coses malament, i que un impost és una multa per haver fet les coses bé: darrera la boutade de la frase hi ha una part de veritat, que fa mal).

5.2. Impostos? No, gràcies

L’Estat actual recapta els impostos de tots els seus ciutadans (dels que no aconsegueixen evadir-los: com més freda és, per la raó que sigui, la relació Estat-ciutadans més a contracor col·laboren aquests), per tal de finançar una sèrie de serveis que l’Estat els dóna. Aquesta és la teoria. Ara bé: una part, una part enorme, dels capitals que recapta l’Estat va a parar a finançar l’Estat mateix, que se sosté directament gràcies a les aportacions dels contribuents. El cicle s’ha tancat: l’Estat no pot deixar de recaptar impostos perquè ell mateix desapareixeria “físicament”. Hi ha, a més, l’enfrontament potencial amb els estats veïns —”cada terra fa sa guerra”: una dita innocent que de tant en tant agafa un tint sinistre—, una eventualitat contra la qual l’Estat s’ha de protegir: li cal, per tant, armar-se, i com més millor. Una part importantíssima dels diners recaptats per l’Estat són destinats a una finalitat en el millor dels casos inútil, i que una societat ben organitzada entre un conjunt de societats també ben organitzades faria innecessària, i consegüentment es podrien dedicar a d’altres flancs que ara es deixen de cobrir perquè aquella es considera... prioritària! (L’Estat espanyol es gasta 5.000 milions de pessetes cada dia en concepte de “defensa”: de quantes coses bastant més reals que els fantasmes militars no ens defensaríem, els súbdits espanyols, amb aquesta impressionant morterada que llancem a la claveguera?)

Bé: tenim que la delegació de poders de baix cap a dalt, i la corresponent cessió del poder econòmic que acompanya el poder de decisió, crea organismes que, anant bé, seran representatius de la voluntat popular de la comunitat que s’erigeix en Estat. Aquests organismes representatius i governatius alhora —parlem sempre en hipòtesi— aixequen fronteres amb els estats veïns i armen exèrcits perquè defensin aquestes fronteres; i després organitzen com volen, i/o poden, les relacions internes entre els individus de la comunitat i entre aquests i ells mateixos. Teòricament, doncs, hi hauria d’haver una harmonia d’interessos entre els que governen l’Estat i els que són governats, de manera que tots els ciutadans haurien de contribuir gustosament amb el seu esforç a mantenir aquesta piràmide, a mantenir la maquinària estatal en funcionament. Passa, però, com demostra la història, que sovint l’aparell de l’Estat va per un costat i la ciutadania per un altre: la força enorme de tantes voluntats delegades, el govern l’ha dirigida —i la dirigeix: aquí tenim Sèrbia per recordar-nos-ho— unes vegades contra comunitats veïnes que ha considerat més “febles” —econòmicament o militarment— i que per tant s’ha vist amb cor de “conquistar”, i d’altres vegades també fins i tot contra els mateixos ciutadans, per causes ben diverses (¿quantes vegades han plogut bombes llançades per l’exèrcit espanyol sobre una ciutat suposadament espanyola com Barcelona, per exemple?). El resultat d’això és que no tots els estats representen tots els ciutadans que enclouen dins les seves fronteres —més ben dit, els que sí ho fan són una minoria—, ja que en la seva creació, en la seva gènesi, hi ha hagut una absorció violenta, contra natura; i d’altra banda, que no tots els ciutadans col·laboren per pròpia voluntat en el projecte estatal —i en alguns casos són un percentatge molt important els que se n’escaparien si poguessin: el debat entre la conveniència d’afavorir la cosa pública enfront de la iniciativa privada i de la propietat privada és feixuc, llarg, penós, enormement esgotador—.

Un titular de premsa de finals del segle XX deia: “La meitat de la població anglesa afirma que ara mateix emigraria, si pogués”. Un altre cromo, aquest sentit a la ràdio de boca d’un entès, assegurava que l’economia d’un Estat tan poderós com és França se n’aniria en orris si de cop i volta suprimís la seva indústria armamentista. Dos “èxits” que es poden apuntar els governants de dos dels països presumptament punters del món... I afegim-hi una altra notícia, aquesta del maig de 1998: “La UE adopta un codi sobre la venda d’armes per evitar vendre’n a països que puguin utilitzar-les per a la repressió interna, l’agressió internacional o la desestabilització regional”. Però algú ens pot dir per a què serveixen les armes, si no és per a algun d’aquests propòsits? Decididament, el cinisme —o la candidesa, no sabem què és pitjor— del codi i dels que el van promoure fa enrojolar.

5.3. El diner “líquid”

Reprenent el fil de la nostra exposició, hi ha un argument més a afegir-hi, que de tan contundent pot arribar a semblar brutal: si la proposta que estem fent aquí passés de simple hipòtesi, o d’un procés de progressió més o menys lenta a través de la iniciativa privada, diguem-ne (i que ningú s’enganyi: “privada” aquí vol dir ‘pública’, comunitària, popular), a opció política i després, a través del joc parlamentari, desemboqués en manament legislatiu, la llei aleshores posaria el ciutadà davant la disjuntiva de gastar-se els diners guanyats o bé guardar-los, estalviar. Doncs bé, en tots dos casos la comunitat en sortiria beneficiada: en el primer cas perquè el diner líquid correria, fluiria, i donaria fluïdesa al sistema econòmic; en el segon, perquè tot allò estalviat, no despès, seria invertit i reconvertit en recursos per a la població jove en edat d’emancipar-se i buscar-se la vida, com se sol dir.

Per què estalviar, però? Doncs per la raó que va donar peu a l’estalvi: per tenir un roc a la faixa. Estem dibuixant una societat que funcioni sense necessitat de cobrar impostos als ciutadans, i per tant d’uns ingressos nets: tant treballes, tant guanyes (i atenció: tant guanyes, tant tens). Els cèntims guanyats tenen dues destinacions possibles: o es gasten o s’estalvien (o s’inverteixen, que podríem considerar-ho una variant de l’estalvi). L’estalvi es continuaria fomentant perquè aleshores seria el recurs per al dia de demà, en què el treballador ja no estigués en condicions de treure el mateix rendiment del seu treball, per les raons que la vellesa imposa. Dit amb altres paraules: per assegurar-se la jubilació.

Hem parlat, més amunt, de la iniciativa de la societat civil, materialitzada en la creació del que n’hem dit caixes populars. Podríem imaginar altres sortides: una fundació; una experiència de laboratori concreta, en un temps i un àmbit determinats (sense oblidar la possibilitat de fer-ne una experiència virtual, amb totes les garanties que ofereix la informàtica, com més va més fiable); una extensió més de l’administració municipal, etc. Però, sense deixar de tocar de peus a terra, hem de considerar l’opció política, l’alternativa parlamentària. No el fons polític de la qüestió, que el té (¿hi ha alguna activitat humana que n’estigui realment al marge?), i molt, sinó la possibilitat factible de sortir d’aquest pou a què ens han abocat les lleis del mercat (i darrera d’aquestes, totes les altres...).

En aquest punt se’ns pot objectar —i se’ns ha objectat— que seria estúpid estalviar “perquè s’ho mengin uns altres”... Parem-nos-hi un moment, perquè això ens pot ajudar a entendre’ns. El que estem intentant explicar aquí és un canvi de les regles del joc per tal que el joc no ens atrapi en algun dels seus incomptables carrerons sense sortida, que tots coneixem perquè els patim. Estem dissenyant una regla marc, un canvi d’estratègia per tal que el sistema doni joc a tothom. Allò que hom faci amb la seva vida, la manera com cadascú decideixi participar en el joc, és una qüestió purament personal, és cosa seva: allò que reclamem, i que volem que la societat ofereixi, és la possibilitat de tenir la llibertat personal de fer a la vida allò que cada ciutadà triï de fer, amb les millors condicions possibles.
Establim les condicions: a partir d’aquí, en un marc més ampli, en què ningú se sentís constrenyit per l’atzarós marc de l’economia familiar, les relacions —de base econòmica— entre els homes canviarien automàticament. Però això no és tot: el canvi de relacions econòmiques comportaria un canvi de mentalitat. Assegurant la participació assegurem la tranquil·litat dels participants; amb unes regles de joc clares, participatives i sense trampes bandegem les temptacions de jugar al marge de la col·lectivitat, de fer trampa, de viure a l’esquena del sistema, el sistema que ara ens posa tantes dificultats per ser honrats i guayar-nos la vida honradament. La pel·lícula interminable de lladres i serenos que és la vida que coneixem potser no s’acabaria, però no ens faria perdre tantes energies com ara, i les planes de successos s’aprimarien, necessàriament, perquè no cal ser gaire sagaç per adonar-se que darrera els crims més vulgars hi ha gairebé sempre l’inevitable mòbil econòmic.

En resum: estem vaticinant un canvi de xip. Recordem aquella història, portada al cinema, d’un metge, o antropòleg, que acull a casa seva, per ajudar-lo i per estudiar el cas, un nen que havia crescut, per alguna estranya raó, en estat semisalvatge: els primers temps de viure a la casa del doctor, i malgrat tenir una total llibertat de moviments, el noi no podia estar-se de robar menjar; fins que no va adonar-se que el menjar, com tota la resta, estava a la seva disposició i que per tant no li calia robar res, no va deixar de fer-ho. És un exemple una mica groller, però útil per establir un paral·lelisme amb el tema que ens ocupa.

Dit això, potser seria el moment d’apel·lar a la classe política, i especialment als polítics d’esquerra, als polítics progressistes —a la dreta, conservadora per definició, ja li van bé les coses com estan, se suposa—, perquè considerin si el canvi que proposem aquí és assumible, i assumir-lo fins a les últimes conseqüències si creuen, com creiem nosaltres, que el que està en joc és prou important, i que el que cal és sumar esforços, perquè hem d’empènyer el carro tots en la mateixa direcció, i perquè la força dels desposseïts, com s’ha dit, està en el nombre, en l’aritmètica: en una votació democràtica, els pobres guanyarien per golejada.
Però tanmateix, tenint en compte que la política sol anar a remolc d’això que en diuen la societat civil, potser valdria la pena d’estudiar la possibilitat de crear una societat, una fundació, que es fes càrrec inicialment d’aquesta feina, tenint molt present que es tractava d’una cosa provisional, amb l’única finalitat de demostrar la bondat de la idea, de fer pedagogia, i anant molt en compte amb la claredat de la gestió, que hauria de ser permanentment fiscalitzable i oberta, pública i transparent, per evitar la més mínima ombra de dubte sobre els seus propòsits i el seu funcionament.

Hi ha encara una tercera via (un que s’ofega ha de tenir en compte tots els agafadors possibles), que seria la iniciativa parlamentària impulsada directament pels votants, a través de la recollida de firmes. Farien falta un determinat nombre mínim (que varia en cada país) de convençuts que ho reclamessin de manera explícita amb la seva signatura als representants elegits democràticament. Sembla de bojos, però la història està farcida de casos que demostren que el poble és tossut, quan s’ho proposa i quan hi ha pel mig una causa noble per defensar...


6. ECONOMIA I POLITICA

6.1. Cara democràcia, precària democràcia

La democràcia és el menys imperfecte dels sistemes polítics possibles, es diu. La democràcia, etimològicament, és “el govern de la majoria”. De la majoria sobre una minoria, hi hauríem d’afegir, que pot ser perfectament la meitat menys un. En aquesta fórmula matemàtica rau la imperfecció de la democràcia: que pràcticament la meitat de la població es pugui veure obligada a acceptar el que l’altra meitat (més un) decideixi, en unes eleccions lliures. Però aquestes són les normes que una societat democràticament constituïda es dóna per funcionar. I en aquesta fórmula es troba també la base de la seva debilitat: hi ha maneres i mitjans en aquest món (el democràtic) per forçar (per incitar, per dir-ho més suaument) la meitat més un a votar una opció enfront d’una altra. La democràcia, per la seva pròpia constitució, possibilita que grups determinats de persones econòmicament (i políticament, i mediàticament) poderoses s’uneixin i comprin l’opinió pública, o el silenci, en definitiva la voluntat, la llibertat de voler, d’escollir, de votar, a favor de la seva opció, que d’entre unes quantes de possibles és la que més els afavoreix: com més control, doncs, més capacitat de controlar; com més poder (econòmic, mediàtic, polític) tenen, més possibilitats tenen d’acumular-ne més. I així s’entra en una roda, un cercle tancat: a la pell uniforme de la democràcia li ha sortit un gra, que es pot convertir fàcilment en un furóncol. ¿Fins a quin punt el cos social pot suportar aquesta mena d’anomalies (malgrat tot “normals”)? La història recent està plagada d’intents, molts d’ells reeixits, de derruir els sistemes democràtics, a través del suborn i la corrupció o per la violència militar pura i dura (només fixant-nos en el segle passat, Espanya, Itàlia, Alemanya, Grècia, Portugal... en són exemples clàssics a Europa, però a la resta del món dit occidental són inacabables).

I els països que han tingut la sort de poder viure en democràcia (una minoria a tota la terra) es defensen com poden: apel·lant constantment a l’”esperit democràtic”, al sentit de la responsabilitat, al principi de la igualtat de tots els homes davant la llei. És una lluita desigual: l’honradesa contra l’abús i la corrupció, la paraula contra la violència. Encara que, val a dir-ho, l’Estat democràtic també utilitza la violència quan li convé, a vegades obertament (aquí tenim el cas pintoresc de Corea del Sud, que castiga amb la pena de mort la fuga de capitals, els EUA amb els seus implacables ajusticiaments...) i d’altres vegades veladament (terrorisme d’Estat, se’n diu de la figura, que en major o menor grau tots els països democràtics practiquen, i amb l’aquiescència de la majoria de la població, mentre es faci “bé”, és a dir, de sotamà, a les clavegueres de l’Estat, com es va dir repetidament a Espanya a propòsit del cas GAL: “que ho facin, però que nosaltres no ens n’assabentem; la feina bruta bé s’ha de fer”, venien a dir, “però no cal que tothom ho vegi”...).
Els països amb règim democràtic, doncs, són pocs, i endemés se sostenen amb prou dificultats, i amb mètodes a vegades ineficaços i, pitjor, vergonyosos. És un pobre bagatge per una humanitat de sis mil milions de persones: les societats “avançades” viuen compartint espai i temps amb societats plenament feudals, amb bona part de la població en completa pobresa, fins i tot en esclavitud (teòricament abolida fa temps).

¿Com pot la minúscula però influent part del món que viu en un règim de llibertats formals (i fins a cert punt reals) tolerar que tantíssims països i tantíssima gent pugui viure sense llibertats, ni formals ni de cap mena, subjectes a tota classe d’abusos i vileses? “Prou feina tenim a anar passant nosaltres”, es replica per aquests topants, però aquesta no és una excusa vàlida, perquè se suposa que si la llibertat fos un bé estès pertot arreu, per tots els països, tothom hi sortiria guanyant i beneficiant-se’n. “Llibertat” vol dir també llibertat de comerç, d’intercanvi; “igualtat” vol dir oportunitat, possibilitat de tenir tractes justos amb tothom; “fraternitat” vol dir respecte per la iniciativa dels altres. A dreta llei, no hi hauria d’haver problemes per a les relacions internacionals, si els principis democràtics fossin universalment respectats. ¿Com pot ser que el grup de països privilegiats per la geografia i la història puguin suportar al seu voltant sense sentir nàusees un panorama de misèria tan generalitzada?

Hi ha alguna cosa que els frena, que els emmordassa. Una cosa que segresta les consciències, una cosa lletja que s’ha de tenir amagada, que no s’ha de descobrir: un pecat, diríem. És el pecat de la balança comercial, que sempre és favorable als països (soi-disants) democràtics, que també són els més rics. ¿És que potser la democràcia és un excedent de la riquesa d’un país? Més directe: és un luxe? (¿És que els països democràtics són rics o és que els països rics són —poden ser— democràtics?). Els països occidentals, el Nord democràtic, mantenen la seva riquesa (i el seu sistema polític) servint-se d’uns canals comercials manifestament injustos i sempre favorables als seus interessos. El Nord ric i democràtic és un club que viu, i viu “en llibertat”, a costa d’un Sud pobre i desorganitzat, caòtic i subjugat a governs impresentables, que alhora estan subjectes a les condicions lleonines imposades pels governs i comerciants dels països del Nord. (L’exemple il·lustrador més recent el tenim en la Indonèsia de Suharto: un klínex d’usar i llençar).

Realment, per comparació la democràcia és el menys injust dels règims polítics possibles. Però els demòcrates fan ben poc pels pobres i pels esclaus de la terra, que són legió. La solidaritat dels pobles benestants envers els pobres s’acaba en la caritat. La caritat no és pas poc, però és sempre insuficient, no és pas el camí correcte, no n’hi ha mai prou per combatre la misèria. Perquè de fet no combat la misèria, sinó que es limita —s’ha de limitar, no hi pot fer més— a curar les nafres. Benvingudes siguin les ONG, però fins quan seran necessàries? És realment molt temerari confiar el futur del món al voluntarisme. És una aposta francament arriscada, perquè la taca sòrdida de la pobresa i la misèria consegüent pot créixer tant que es mengi el món sencer.

El que caldria és blindar la democràcia contra les fuites que la debiliten, perquè tingués un funcionament implacablement “democràtic” envers els seus ciutadans (i envers els estrangers), perquè la bondat del règim democràtic fos extensible a tot arreu, perquè fos “exportable” al món predemocràtic o antedemocràtic -extrademocràtic, en tot cas.
La nostra democràcia té fraternitat, sí, perquè si no, no hi hauria cap mena de solidaritat; de llibertat també, perquè si no n’hi hagués no hi hauria elecció possible; però i la igualtat? D’igualtat davant la llei sí, però i la igualtat d’oportunitats?
De les tres potes sobre les quals se sosté la democràcia, aquesta coixeja. I de retruc les altres dues: la solidaritat és impotent i la caritat és hipòcrita; la igualtat l’avala una justícia amb un sol ull tapat, una justícia més venjativa que regeneradora (¿com és possible regenerar si no hi ha ni primera ni molt menys segona oportunitat?). I girant els termes: si hi hagués realment igualtat, la fraternitat i la llibertat creixerien soles.

Per fer que la igualtat no sigui una paraula buida, falsa, sinó un concepte productiu, que doni l’oportunitat a tothom de tenir, i de tenir tant com pugui aplegar (sense vulnerar cap dels drets dels altres, dels consemblants), s’ha de partir d’un punt de sortida comú per a tothom; la democràcia, per protegir els seus ciutadans i protegir-se a si mateixa hauria de tenir un mecanisme que impedís les desigualtats enormes que hi ha (encara) ara entre ciutadans rics (fills de ciutadans enriquits) i ciutadans pobres (fills de ciutadans pobres o empobrits) en el moment de començar la singladura pel món. Tothom acceptaria, per posar un exemple prou gràfic, que no fóra just que un grup de corredors, en una prova atlètica, comencessin la cursa cadascú en un punt diferent del recorregut: tots han de tenir el mateix avantatge, i per tant han de començar a córrer des de la mateixa línia de sortida (i que guanyi el millor). Si no és així es fa trampa, ja ho hem dit. Doncs això és exactament el que ocorre a la realitat de la vida: que es fa trampa, que n’hi ha que fan la cursa partint amb avantatges que no tenen els altres, i així els és molt fàcil guanyar sempre, i així sempre guanyen si fa no fa els mateixos, és pura lògica. Però no és just.

Tampoc no és justa (i sovint resulta cruel) la manera com la naturalesa reparteix handicaps: la intel·ligència, la fortalesa física, la capacitat de treball, la paciència, la bellesa corporal..., cadascú té la que té, i no s’hi pot fer res. Però sí que es pot compensar, equilibrar, fer que el desavantatge no sigui tan gran o tan transcendent. En tot cas, la naturalesa fa la seva, però l’home té la intel·ligència i la capacitat de transformar, de conformar el repartiment que a la naturalesa seria cec en un repartiment equitatiu, que vagi a favor de l’home.

Afavorir el pròxim perquè el pròxim m’afavoreixi a mi: aquesta màxima pot ser tan “egoista” com aquella del pobre Hobbes, “l’home, llop per a l’home”, però amb la diferència que aquesta no és estúpida. L’egoisme és doblement absurd, perquè perjudica els altres, però també el mateix egoista. Dit d’una altra manera: la postura covarda de l’egoista no és intel·ligent, és buscar-se tard o d’hora problemes. Perquè aquest egoista, aquest personatge que tots coneixem, viu amb por, té por que allò que té, allò que reté avarament, li sigui pres per aquell que no té res (perquè li han sostret tot), encara que la seva justícia l’empari i la seva policia el protegeixi. La manera més segura d’anar pel món sense por que l’altre et robi és que l’altre també tingui. I per a això primer cal que tingui l’oportunitat de tenir. Si algú té i pren dels altres, és jurídicament condemnable, però si algú no té res —perquè té tots els impediments per tenir— i roba, jurídicament serà punible, però moralment pot ser excusable, perquè el primer dret i la primera obligació de tot ésser viu és sobreviure.

Utilitzar, per protegir-se del que no té res, mètodes violents (legals, però no legítims, perquè entre els homes la llei del més fort hauria de ser reprovable i bandejada), com policia, presons, exèrcits i fronteres, és fomentar la por i la violència. És un foc que s’alimenta d’ell mateix: la por crea armes, i les armes fan por. Les armes no les destruirem pas firmant bonics tractats de pau i desarmament, sinó traient-nos de sobre la por que fabrica les armes. I ho podem fer d’una única manera: suprimint les causes de la por, fent que tothom pugui tenir perquè a ningú li calgui pendre res del que tenen els altres. “Viu i deixa viure”, sí, però primer cal tenir la vida assegurada. Ni mastegada, com l’hi tenen els fills de matrimonis rics, ni dura de rosegar com un os, com l’hi tenen els fills de la misèria i de la injustícia. Ni un peix per caritat ni una barca d’arrossegament que tot ho assola: només una canya per poder pescar.


7. UN MÓN PLE DE XACRES

7.1. Competitivitat i competència

Seguint la imparable moda neocapitalista, d’un temps cap aquí ha aflorat una bona colla d’economistes, líders d’opinió, tertulians o simples gasetillers (que tanmateix es deuen pensar que són originals) que acusen els sindicats d’estar ancorats en el sindicalisme del segle XIX o de principi del XX: “Los dirigentes de nuestros sindicatos”, llegim en un diari castellà de gran tiratge, “están en la disposición, en la amenaza, como aquellos sindicalistas del primer tercio de este siglo. No se libran de aquella ideología de una lucha de clases, y no son fáciles negociadores con el Gobierno y con el empresariado, cuando el objetivo es más inversiones, más productividad y más competitividad para existir y para generar empleo”. Més competitivitat contra qui? Ens agradaria que ho aclarissin, perquè sempre obvien què hi ha darrera d’aquestes abstraccions: no diuen que el protagonista de l’economia no són les xifres, sinó les persones que les pateixen (o les disfruten, de vegades). La competitivitat pot tenir sentit per a un empresari sense altra perspectiva que el rendiment de l’empresa, però es impossible que tothom sigui “competitiu” alhora: algú haurà de fracassar perquè algú altre pugui sortir-se’n; l’èxit, entès així, només pot donar-se a canvi de la ruïna d’un bon nombre de competidors (aquí no hi ha persones amb noms i cognoms: hi ha competidors, rivals, enemics que cal anul·lar, ni que sigui deixant-los simplement a la cuneta, a la incompetitivitat: a la incompetència). Així doncs, la competitivitat (que no és necessàriament sinònim de competència: “competitiu” no sempre vol dir ‘vàlid’, ‘eficaç’, ‘útil’) és el contrari i l’enemic número u de la solidaritat.

I la solidaritat, que hauria de ser patrimoni del que té, perquè és el que pot donar, el que està en condicions de ser generós, resulta que s’ha tornat carta d’identitat dels “desheretats de la terra”. El gest solidari entre pobres pren aleshores un valor extraordinari (segurament inversament proporcional a la seva eficàcia). Però es tracta d’un gest: l’heroïcitat està bé en moments concrets, de circumstàncies especials que demanen una resposta també especial. Però el que no es pot admetre de cap manera és que tot el sistema de vida s’hagi de sostenir amb gestos excepcionals. El sistema no ha de ser solidari, sinó just. Una socialdemocràcia que prediqui solidaritat, només, i una hipotètica “redistribució de la riquesa”, sense discutir i mirar de canviar les bases d’un sistema injust que fa necessària contínuament la solidaritat, per compensació, no deixa de ser un alter ego del capitalisme salvatge: la cara amable del monstre que s’ho menja tot. I “tot” vol dir “tot”: si no se l’elimina, ho acapara tot i tot ho digereix, inclosa qualsevol forma de revolució que no sigui radicalment plantejada i realment eficaç. Qualsevol contestació pot acabar sent-li útil, fent-li un favor: el parlamentarisme (inútil, sobrer, en termes de mercat dur i pur) li dóna una aparença de civilitzat, i sempre pot reconvertir els atacs en força vital, i fins i tot fer-ne negoci: de les consignes revolucionàries se’n poden fer al capdavall inofensius i rendibles pins i pòsters.

7.2. Delinqüència, criminalitat, violència

(...)

7.3. Droga i joventut

(...)

7.4. Ecologia sostenible

Fins fa molt pocs anys l’economia era cega, com un ase de sínia amb ulleres. I en part encara ho continua sent, i ara es mostra, a més, sorda a les denúncies dels ecologistes i als mateixos crits de protesta de la terra contaminada, la que la publicitat de les grans companyies malda per amagar, perquè els seus productes lluents i atractius tenen una altra cara: la dels residus que desprenen les petites i les grans indústries i que són abocats sense gaires miraments en rius i mars, en el seu i nostre entorn.
Els països rics s’han enriquit tot deixant un medi ambient brut i malalt, i quan se n’han adonat i proven de reaccionar, els països pobres, els que estan “en vies de desenvolupament”, es queixen perquè, ara que és la seva oportunitat, els conscienciats dels països rics els surten amb objeccions ecologistes que potser ells sols no poden assumir (a la cimera de 1987 sobre l’eliminació de CFCs, la Xina va reclamar alternatives als països desenvolupats).
Per damunt d’uns i altres plana una veritat com un temple: sigui quin sigui el destí de la terra, ella continuarà subsistint, més o menys com ha estat sempre; el que no està clar és si subsistirem nosaltres: som nosaltres, els homes, que necessitem la terra, no pas ella a nosaltres (al revés: de quin temible enemic no s’alliberarien totes les espècies animals i vegetals, si desapareixia l’home de la faç de la terra!). De manera que l’ecologia no és una postura romàntica, i utòpica per costosa, com han volgut fer creure durant anys alguns economistes sense consciència (o en nòmina d’empresaris amb la consciència bruta), sinó que és l’única postura intel·ligent que es pot adoptar.
Això equival a dir que l’economia i l’ecologia estan condemnades a entendre’s, o si no, tots plegats, pobres i rics, estarem condemnats a desaparèixer. Al món ja no hi ha lloc per a més “refugis” per a privilegiats: o ens salvem tots o no se salva ningú.

En una reunió de caire ecologista celebrada fa uns anys a la casa de l’actor Robert Redford es va poder sentir aquesta sentència: “El president Reagan va dir en una ocasió que només l’existència de marcians faria que soviètics i americans s’unissin. Ara em sembla que ha aparegut un enemic comú encara més perillós, que és la contaminació del planeta”.
En una altra cimera internacional, presidida per la primera ministra noruega, es va dir que no és possible protegir el medi sense assegurar alhora les condicions econòmiques dels pobles que se n’han d’encarregar. I cada país té l’obligació de buscar el que s’anomena desenvolupament sostenible; això és, que el desenvolupament econòmic d’una generació no comprometi el medi ambient que ha de deixar per a la generació següent. Tots plegats hauríem de tenir molt present aquella sentència que diu que nosaltres, els homes, no som pas els propietaris de la terra, com ens han fet creure i ens hem cregut durant segles, sinó uns simples llogaters.

Una vegada més: hi ha una motivació econòmica en l’origen de la contaminació de la terra, i hi és també en la lentitud de reflexos de les diferents nacions a l’hora de corregir aquest enorme error que ha comès, i continua cometent, la humanitat. Si el problema és planetari (ja que, com s’ha dit encertadament, la contaminació del medi no té fronteres), cal també una resposta planetària, i s’haurà de veure si els estats, la compartimentació dels quals és en gran part responsable de la disbauxa ecològica, seran capaços de donar-hi una resposta global, o si són els ciutadans per comunitats els que tenen la possibilitat d’adreçar la situació. Individualment, les persones en aquest moment hi poden fer poc, però en la mesura que la riquesa deixi de ser patrimoni del grapat d’oligopolis actuals per anar-se repartint sistemàticament entre els seus hereus naturals, que són tots els homes, la preservació de la terra estarà més directament a les mans i a l’abast de tots els ciutadans del món.

La desesperació és responsable de la inconsciència de molta gent que ara mateix té com a màxima prioritat buscar-se el pa de cada dia, del dia d’avui: en el dia de demà, homes i pobles pobres no es poden permetre de pensar-hi. Aquest contrasentit, aquest cercle viciós, completament suïcida per a l’espècie humana —”pa per avui, fam per demà”—, només es pot trencar donant una solució individual i global alhora a l’home contemporani. L’ecologia ha de deixar de ser un luxe que es poden permetre els països industrialitzats per passar a ser la prioritat absoluta de tots els pobles de la terra. La màxima “qui contamina paga” resulta un recurs no solament insuficient, sinó pervers: primer perquè invita a qui s’ho pot pagar a contaminar (i sempre es poden incloure les multes en el capítol de despeses dels pressupostos ordinaris de l’empresa, i encara carregar-les en el preu final de venda dels productes fabricats), i a damunt a fer-ho sense escrúpols de consciència; i en segon lloc perquè la contaminació no és avaluable: ¿quin barem s’ha d’utilitzar per establir el preu d’un desastre ecològic, en què hi ha compromesa la continuïtat actual i futura de la vida del planeta? La “solució” de fer pagar als fabricants per la pol·lució que provoquen en la terra, l’aire o l’aigua les seves indústries es revela com allò que és: un pedaç. Perquè, si el sistema no estigués tan atrapat en les seves pròpies contradiccions, si estigués aixecat sobre una altra base, simplement no permetria que hi hagués ni una sola indústria, ni una sola activitat humana, que produís contaminació mediambiental. La condició sine qua non per concedir permís per engegar una qualsevol iniciativa industrial o comercial seria aquesta: que no fos contaminant, perquè la contaminació no es pot pagar amb diners; el preu que paguem, tots, és la salut del planeta, i de la seva salut en depèn la nostra.

Tenim una altra prova, encara més evident i definitiva, de la incapacitat del sistema per protegir-se, i protegir-nos, dels seus propis abusos, en matèria mediambiental: hi ha un elevat nombre de factories que produeixen residus tòxics, impossibles no solament d’aprofitar, sinó d’eliminar; entre ells destaquen els residus derivats de la indústria nuclear, per la seva destructivitat potencial (a determinats isòtops se’ls augura una vida radioactiva de milers d’anys: quantes generacions humanes es veuran obligades a coexistir amb un perill semblant?).
En aquest punt, doncs, es posa més de manifest que mai que l’home, coronat per les generacions dels segles precedents com a “rei de la creació”, resulta que és l’únic animal d’aquest planeta que produeix deixalles que la natura és incapaç de reabsorbir i de transformar altra volta en riquesa vital. Les deixalles humanes no són adob per a la terra: són un verí d’imprevisibles conseqüències.

Bé, doncs: aquesta intolerable pressió sobre la naturalesa no és sinó el resultat de la pressió prèvia a què els homes se sotmeten els uns als altres en això tan inhumà que se’n diu economia de mercat. Si no ens alliberem d’aquesta asfixiant pressió mútua —insistim-hi: que cada generació hereta de la generació anterior i que aquesta deixa en herència a la següent—, no podrem tampoc planificar les nostres activitats tenint en compte el respecte a la natura, i si no respectem la natura, ni les nostres activitats ni nosaltres no durarem gaire. Hem de tornar a la vella consigna de “guanyar-se la vida”: treballar per viure, que és per això que cal treballar. Seria absurd deixar-hi la pell, la nostra i la del planeta.

7.5. El poder corromp sempre

(...)

7.6. El treball, la feina i l’atur

El treball s’havia considerat durant molt de temps una maledicció bíblica (“et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”), i fins i tot l’etimologia de la paraula corroboraria aquesta idea (el tripalium era un aparell de tortura romà, ‘espècie de cep o instrument d’aferrar i turmentar’, segons Joan Coromines). Però vet aquí que ha sigut l’arma llancívola que durant la seva llarga disputa els dos blocs, capitalista i comunista, es van tirar l’un contra l’altre mentre aquest darrer va aguantar dret, i ara el “capitalisme victoriós” en treu encara molts dividends com a arma per tenir els assalariats a rega: si no hi ha feina tampoc hi ha salari; si la feina escasseja, els assalariats es barallaran per tenir-ne, tant se val en quines condicions. L’atur esdevé així un fantasma fenomenal a favor dels empresaris, que amb ell han aconseguit que els treballadors considerin una sort el simple fet de tenir un lloc de treball.

“Entre ell i Suárez ens van posar al corrent dels darrers moviments de la guerra. La situació estacionària s’havia acabat (...), i no quedava més marge per al desacord, perquè ja s’havia arribat al límit que tots consideraven intocable; un fracàs en la negociació voldria dir allò que mai ningú no havia cregut que arribés: la destrucció total.
—En el millor dels casos, serà el final del model d’organització social i d’estat dels últims dos mil cinc-cents anys —va dir Carter, i la Mauret hi va agafar candela immediatament.
—Per més que canviïn les condicions en conjunt, no sé quin altre sistema anirà més lluny que el parlamentari tradicional en la garantia dels drets de l’individu.
Carter va fer una riallada sarcàstica.
—A partir de quan has vist com la humanitat és essencialment malvada, ja em diràs quin sentit té parlar de sistemes parlamentaris i drets humans! I encara em sembla que no li he vist prou les orelles al llop: la humanitat no és en essència tan sols malvada, sinó estúpida, o en el millor dels casos, les dues coses alhora.
—Sempre serà necessària —va insistir la Teresa— l’administració com un servei públic; parles de filosofia, d’essències evolutives individuals, però mentre hi hagi més d’una persona al costat d’una altra hi haurà societat i, per tant, un problema pràctic per resoldre d’una manera o altra. I per més que canviïn formes i condicions, hi haurà elements que seran els mateixos que abans; per exemple, el treball.
(...)
—Quan es va acabar el mecanisme del zel —va dir Carter— (...) es va inventar un zel de període més curt: l’horari laboral. (...) El treball, amics meus, no és altra cosa que una trampa perquè la gent no es passi el dia fent l’amor; ja a la Bíblia la gènesi del treball apareix lligada als dolors del part. (...) La qüestió no és el treball, sinó la seva magnificació, el lloc que ocupa en la iconografia alienadora i aberrant del nostre temps. De qualsevol activitat prou extensa per no deixar-te fer res més, prou desagradable que desitgis qualsevol cosa per abandonar-la, i prou mal remunerada per no poder-ho fer, se’n diu treball; és clar que hi ha excepcions de tal relació de factors, hi ha a qui la feina li pren poc temps, no el trasbalsa i li permet de viure com un príncep; però aquests no són, en rigor, treballadors, sinó administradors del treball dels altres, en una paraula, lladres; de robar a tort i a dret, espoliar el passat i immolar la terra en diuen treballar! D’organitzar societats d’usura i acumulació de béns en contra de la prosperitat i la hisenda comunes, en diuen pàtria, progrés, llei i ordre, i les institucions més importants del pillatge planejat situen els seus dirigents als llocs honorables i els converteixen en exemple per a la carn de canó, que són els que ho sostenen tot amb la seva ignorància mesquina i envejosa, que els altres, súmmum de l’escarni, fomenten mostrant-los estímuls i possibilitats que no existeixen. Algú va dir que els bojos guien els cecs; era una exageració poètica: els lladres governen els imbècils. Fins ara qualsevol possibilitat de canvi era pura utopia, i l’únic desfogament (desfogament per més que inútil) era parlar-ne. Vet aquí la qüestió! Què es pot esperar que canviï després de la guerra perquè canviï algun d’aquests mecanismes? Res! No canviarà res! Serà el final d’un sistema de vida, sense possibilitat de substitució per cap d’altre.
—Potser —va dir l’Artur— la trampa consisteix a haver de treballar per viure. En una societat evolucionada, potser semblarà igual de bàrbar i primari com a nosaltres ens ho sembla l’esclavitud, que la forma de viure d’un individu depengui del seu origen, de la seva capacitat o de la sort. Si les persones, en teoria, són iguals davant de la llei, ho hauran de ser també davant l’accés als beneficis, sense necessitat de distorsionar la convivència posant l’esquer de la dignificació per tenir esclaus encoberts, ni que el progrés personal sigui l’únic estímul per ser eficaços; aquesta hauria de ser la culminació de l’estat de dret.
—Molt elevat! —se’n va burlar Carter—, molt altruista! Això ja ho va dir Baveuf, un revolucionari romàntic que abans que li tallessin el coll encara es va aliar amb els jacobins. El mal és que la voracitat propietària dels més forts, si queda alguna cosa d’aquesta guerra, en sortirà consolidada i crescuda. No, amics meus, creieu-me, si ens salvem de l’aniquilació total, viurem sota l’organització més declaradament desaprensiva i lladre que mai no haurà vist la humanitat. (...) Jo no proposo res. No hi ha remei, no hi ha ideologia ni moviment universal que canviï la caiguda de la humanitat, i menys impulsat per escrúpols particulars. Però que no hi hagi terapèutica possible no vol dir que deixis de veure la malaltia, ni que t’empassis el verí amb una rialleta resignada, i, per escepticisme, per inèrcia i per desídia, col·laboris a la farsa sense procurar que l’efecte et sigui el més benigne possible. A més —va concloure—, tots, aquí, pertanyem a la classe dominant. Algun avantatge n’hem de treure, no?”
(Miquel de Palol, El Jardí dels Set Crepuscles)

7.7. Ensenyament: on l’apartheid comença

(...)

7.8. Estat de dret / dret a l’Estat

En l’anomenat Estat del benestar, els avenços en l’ordre social sempre arriben —quan arriben— en forma de correcció, de compensació, d’anivellament de desequilibris: es diguin subvencions, beques, inversions públiques... El malestar que necessàriament provoca aquesta cerca del benestar general, de l’Estat del benestar, és de grans magnituds, és un esforç col·lectiu que a penes arriben a compensar els beneficis que dóna. I és aquí, en el repartiment més o menys “equitatiu” de la hisenda pública, on estan ocupades les autoanomenades forces progressistes, siguin de dreta o d’esquerra. És a dir, la lluita està en aquest grau de compensació que els poders públics (amb totes les limitacions que té avui el poder polític, en un món com més va més mercantilitzat i monopolitzat pels poders econòmics, cada dia més pocs però més forts) poden donar a la ciutadania perquè no pateixi amb total desemparament la injustícia social d’origen, la que li ve donada pel naixement.

Cap força política de progrés no va més enllà, cap grup polític no planteja un model de societat on els ciutadans, pel sol fet de néixer, tinguin garantit el dret d’accedir al patrimoni col·lectiu per poder-ne fer ús quan el necessiti; que el naixement doni carta de ciutadania al nou ésser, i no pas un simple número de rifa —sovint funest— per a la vida.
La Declaració dels Drets Humans inclou el dret a la vida, a un treball decent, a una casa mínimament confortable, a una justícia justa, etc, i una colla de llibertats, individuals i col·lectives. Aquests drets i aquestes llibertats, la conquesta dels quals tanta sang ha fet vessar, es veuen, en aquest marc social tan pintoresc en què ens ha tocat viure, exposats contínuament al conculcament més indissimulat sota l’excusa d’una suposada immutabilitat de les lloses que ens aclaparen.

L’organització político-administrativa que en diem Estat —i aquí inclouríem totes les forces polítiques de l’arc parlamentari, i segurament fins i tot algunes que n’estan al marge— arrossega un altre tabú, no menys significatiu: el cos de servidors d’aquest enorme monstre administratiu, essent uns treballadors com tots els altres, tenen no obstant això el privilegi de ser insubstituïbles. D’aquesta manera, el treballador de l’Estat, com que té el lloc de treball assegurat, deixa d’estar obligat a dependre del resultat de la seva feina, del rendiment personal com a treballador. Això no vol dir de cap manera que tots els funcionaris treballin menys o pitjor que la resta de treballadors; vol dir només que si això passa, no canviarà res: un mestre, un oficinista, un agent de policia, un militar... podran continuar treballant i cobrant de l’Estat, un cop tenen la plaça “en propietat”, encara que donin les més evidents mostres d’ineptitud professional (cosa que s’agreuja quan, com en el cas dels mestres i militars, l’objecte de la seva feina és material sensible, tot i que de signe completament diferent, és clar). ¿Com és que tots els partits polítics —i els sindicats també— accepten, explícitament o implícitament, aquest greuge comparatiu tan manifest? Deu ser que l’Estat —i tots els partits aspiren al poder de l’Estat— valora en ells sobretot la seva immutabilitat col·lectiva, que el fa fort i immutable a ell mateix: l’Estat es perpetua a través d’un cos de treballadors fidels per definició, es fa inalterable als canvis polítics més circumstancials; sigui qui sigui que governi, estarà en primer lloc al servei de l’Estat: els partits, els moviments polítics passaran, l’Estat no. I a més de cobrir-se amb una closca que el fa invulnerable a tot canvi, a qualsevol alteració, la xarxa administrativa estatal ha anat creant amb els anys unes formes i maneres destinades a fer de l’Estat un estament insubstituïble, independentment de la utilitat que pugui tenir: l’important és que existeixi, tant se val que no sigui tan útil o necessari com seria de suposar. La funció pública s’ha constituït de facto en una mena d’Estat dins l’Estat; i contra un nombre tan elevat de possibles vots, cap partit polític democràtic no es pot permetre ni tan sols insinuar de fer ni un sol canvi que toqui el voraviu d’un col·lectiu tan poderós en potència.

I un tercer retret que hem de fer des d’aquí és que les fronteres administratives de l’Estat no coincideixen gairebé mai amb les fronteres nacionals de la col·lectivitat a la qual se suposa que serveix i representa: al món hi ha nacions trossejades i dividides, contra la seva voluntat, entre dos o més estats, i hi ha estats que inclouen, forcejant incessantment, dues o més nacions. Aquesta situació absurda, hereva d’un cúmul d’errors històrics i d’episodis de violència bèl·lica, no ajuda gens a la convivència entre pobles veïns, que a aquestes altures de la història ja hauria de ser un tema resolt fa temps. Però no hi ha manera: unes vegades per megalomania i d’altres per simple pillatge, l’Estat construït —en el moment més favorable, quan el vent li ha anat de popa— sobre la mentida, la distorsió, el falsejament de la història, l’oportunisme més descarat, utilitzant en tot cas sempre la força, la violència, el terror, s’estima més gastar les energies a mantenir com sigui —policia, exèrcit, cos funcionarial, emigració massiva, els diversos instruments mediàtics i propagandístics...— un estatus que l’afavoreix, encara que sigui a costa dels pobles subjugats dins el perímetre de les seves fronteres artificials, que no pas mirant de trobar la manera de crear els seus propis recursos, és a dir, de ser independent dels pobles dominats i uniformitzats per ell, pobles que ell necessita —aquest és el drama de fons— per sobreviure com a tal Estat.

La nació és l’individu col·lectiu, i doncs aquesta agressió d’un poble envers un altre poble lliure, aquesta transgressió de la seva sobirania, és intolerable, i ha de ser indefensable per tothom que vulgui ser considerat demòcrata; i si l’agressió té una motivació econòmica, com sol passar, llavors revesteix —diguem-ho clar— una de les formes més escabroses, vergonyoses i vergonyants —vergonyants, en efecte, perquè l’agressor se n’amaga tant com pot, utilitzant tot un arsenal d’eufemismes polítics— del parasitisme, perquè es tracta d’un parasitisme col·lectiu.

Apostem per un concert de nacions lliures integrades per individus lliures, hereus del patrimoni col·lectiu, cadascun d’ells amb la seva oportunitat a la vida, i que no arribin ni a conèixer tan sols la temptació de prendre res del pròxim —no solament perquè no és correcte, sinó perquè no han de tenir necessitat de fer-ho—, sigui aquest pròxim les persones del seu voltant o els països veïns, els seus veïns col·lectius. Serà llavors que podrem parlar de nacions, pobles, països civilitzats.

I un afegitó, encara: el respecte degut entre pobles, tantes vegades i tan llargament violat, permetria la coexistència al planeta de pobles que optessin per la propietat individual i d’altres que, com les antigues nacions índies d’Amèrica del Nord, triessin la propietat col·lectiva (“La terra no és de ningú, no es pot comprar ni vendre”). La política —que és l’aplicació pràctica de la filosofia, de la mentalitat d’un poble—, si estigués realment al servei de la societat d’on emana, hauria de procurar la realització de l’anhel col·lectiu de cada nació, la seva manera d’organitzar-se, sense interferències mútues amb les nacions del seu voltant.

7.9. Fam, caritat i solidaritat

S’ha d’anar més enllà del conformisme que predica l’església; conformar-se no vol dir resignar-se, que és no fer res de res perquè, en definitiva, “no hi ha res a fer”. Una cosa és acceptar que les coses són com són, i una cosa molt diferent és resignar-s’hi, que és no acceptar que les coses poden ser d’una altra manera, molt millor.
El conformisme cristià no pot fer de cap manera de tapadora de la impotència (sobretot perquè aquesta és molt rendible a la cúpula privilegiada de la societat; això no ho haurien de tolerar els que es proclamen successors d’aquell que va dir que tots els homes són iguals davant de Déu). El conformisme, en política, és immoral, ha dit algú. La resignació només té sentit davant la mort, que és l’únic realment inapel·lable; els afers de la vida no poden dur un sofriment afegit pels mateixos homes envers els seus semblants. La vida ja és dura per ella mateixa, amb la seva càrrega d’incertesa i de misteri; la humanitat té el deure, i la possibilitat científica, de fer-se-la tan agradable com sigui possible. Allò de “que sobrevisqui el més fort” està molt bé per a la selva, però l’home té el do de la intel·ligència, que no li ha estat pas donat per fer més refinat el sofriment dels seus congèneres, sinó tot el contrari. Ja és hora que pensem en el benestar egoista de la humanitat, més enllà de l’egoisme imbècil i covard i fins i tot de la solidaritat heroica (perquè hauria de ser innecessària).

Parlem del 0,7 % d’ajuda solidària: ni aquest misèrrim percentatge no som capaços de donar (o de tornar) als pelats països del Tercer Món!... No som més solidaris envers els països pobres perquè no podem o perquè no volem? Hauríem de saber-ho, perquè els milions de persones que moren cada any d’inanició al món clamen al cel... El cert és que, cada vegada que hi ha un problema puntual en algun lloc concret del planeta, la resta de països solen reaccionar ràpidament i hi envien, sota l’organització i la tutela dels mateixos Estats o bé de les diverses ONG, la seva “ajuda humanitària”: un gest encomiable, però sempre insuficient en proporció amb la magnitud del problema. Sense entrar en el fet increïble però constatat que, tot i tractar-se d’una solució d’urgència, encara hi ha ciutadans que troben malament que s’ajudi els damnificats “mentre hi hagi problemes per resoldre aquí”, sempre plana la sospita —sovint confirmada— que l’ajuda no arriba allà on se la necessita, sinó que es perd pels nombrosos viaranys de la corrupció instal·lada en el país al qual s’envia l’auxili.

Què proposem, per al Tercer Món? Doncs dues coses: en primer lloc, que els habitants dels països de l’Africa, d’Amèrica del Sud, de l’Àsia... vagin esdevenint copropietaris, mitjançant la llei d’herència universal, dels seus països respectius; i segonament continuar, però potenciant-la al màxim, la línia de solidaritat material (de compensació històrica, en realitat) dels països benestants envers els països pobres, sempre a través de la “caixa comuna”: la quantitat que la comunitat consideri que es pot permetre de donar a la part de la humanitat més endarrerida; quantitat que sempre serà superior al 0’7 %, i cal que ho sigui, perquè el desequilibri és tan enorme que a fe que tardarem temps a posar les coses una mica al seu lloc...

7.10. Infants, marginats, avis...

Els termòmetres que indiquen la bonança econòmica d’un país determinat se solen referir a la seva població activa: hi ha un percentatge de ciutadans que treballen i un altre de treballadors sense feina (quin contrasentit!). L’estadística de l’atur no solament hauria de constituir una vergonya per al país que en pateix, sinó que hauria de considerar-se sense embuts un rotund fracàs del país en qüestió, i especialment de la seva classe política. Però això a banda, resulta que hi ha tota una població que no està en edat o en condicions de treballar: els infants, els minusvàlids (de naixement o per accident), la gent gran.
És una població que no es pot defensar sola, que necessita una protecció especial, i dia sí l’altre també ens arriben notícies de casos de desprotecció, d’abús o de desemparament que esborronen. No és que se’ls deixi desprotegits: és que hi ha qui a damunt explota la seva debilitat, obligant-los a treballar (i una gran part en la prostitució, per a més vergonya) durant el temps que haurien de dedicar a aprendre i preparar-se, en el cas dels nens; obligant-los a malviure o a viure a costa dels seus pares, en el cas dels minusvàlids; o a viure en infames (encara que siguin luxoses) residències “per a la tercera edat”, en el cas dels avis, o en completa soledat. I, per si no n’hi havia prou, els diaris ens informen que al món hi ha ara mateix 8 milions de nens que no estan inscrits enlloc, és a dir, que oficialment “no existeixen”. No cal fer més comentaris...

També aquí ens atrevim a pensar que una “societat d’hereus” impediria que tingués lloc l’explotació infantil, la marginació dels minusvàlids (que ara paguen els seus imprescindibles estris ortopèdics a preu d’article de luxe, diguem-ho de passada) i l’abandó de la gent en edat de jubilació. Si el sistema actual, amb tota la seva beneficència, no és capaç de garantir-los una vida digna, pensem que sí que en seria capaç una societat de persones que tinguessin garantida —per llei— l’oportunitat de construir-se un futur.

7.11. Joventut, diví tresor

1. “I a les cròniques de la Humanitat hi ha segles sencers que l’home anorrearia i esborraria per inútils. Al món s’han comès molts errors que avui, sembla, no faria ni un infant. Quins camins torçuts, perduts, estrets, intransitables, que ens desviaven molt lluny, no ha escollit la Humanitat amb l’intent d’arribar a la veritat eterna, quan tenia al seu davant, obert de bat a bat, un camí recte, semblant al camí que condueix al gran edifici que el tsar destina a magnífic palau. És més luxós i ample que tots els altres camins, està il·luminat pel sol i aclarit tota la nit amb fanals; la gent, però, camina per un altre lloc enmig d’una fosca completa. I quantes vegades, malgrat l’impuls baixat dels cels, han sabut recular i perdre’s pels costats, han estat capaços en ple dia de caure altra vegada en indrets intransitables, han estat capaços de ficar-se els uns als altres una boira encegadora als ulls, s’han arrossegat darrera un foc follet i han aconseguit de tota manera arribar fins a l’abisme per després preguntar-se els uns als altres amb horror: On és la sortida? On és el camí? La generació actual ho veu tot clar, s’admira dels errors, de la falta de seny dels avantpassats, que no endebades tota crònica està puntejada de foc diví, i cada lletra seva és un clam, i pertot arreu apunta un dit penetrant que assenyala la generació actual, però aquesta se’n riu, i amb orgull i falsa confiança comença una sèrie de nous errors, dels quals després se’n riuran els seus descendents”.
(N.V. Gógol, Les ànimes mortes)

2. “Un noi ociós, sense possibilitats d’incorporar-se a la societat d’una manera responsable, serà víctima fàcil d’atractius perjudicials per accedir als quals necessitarà, moltes vegades, uns diners que no està en condicions de guanyar. Aquesta manca de planificació de l’oci pot portar l’individu despersonalitzat a distraccions tan efímeres i nocives com el joc o la beguda, l’ús immoderat del sexe o l’evasió de les drogues. I per accedir a aquests falsos paradisos potser haurà de caure en la delinqüència, que tampoc no hem sabut evitar a causa d’una manca de llocs de treball desitjables, d’una desigual distribució de la riquesa, d’una deficiència en l’ensenyament i d’una absència total de política cultural satisfactòria. (...) No volem més, no més lleis repressives, no més exclusions i bandejaments: exigim més comprensió, més responsabilitat, més imaginació, més cultura. Potser serà tasca d’uns quants la persecució del mercadeig, però tots sabem que és tasca difícil per la xarxa d’interessos que la coacciona. El que sí podem plantejar com una feina de tots és acabar amb les falses ideologies, encaminar la voluntat dels joves cap a una il·lusió de futur. Un poble degradat per l’alcohol i les drogues, per sexualisme indiscriminat i la intoxicació ideològica és un poble abocat gradualment a l’autodestrucció. Us ho diu no un professor d’Universitat, sinó un home que pensa i sofreix, un home que voldria per a la seva pàtria, que és el món, per als seus germans, que són els altres homes, una plenitud que ara com ara ni tan sols ens hem proposat com a utopia”.
(Joan Basté, El Gran Amuntegament)

3. “L’emancipació de la gent jove és un procés en què molts cops resulta difícil trobar la frontera entre la culpabilitat i el victimisme, entre la comoditat i la maduració de la persona. Hi ha fills que volen marxar i no tenen mitjans econòmics. N’hi ha que poden i no volen. I per regla general, als pares ja els està bé que els fills es quedin. Sovint l’ombra de la ruptura és sinònim de disgust. Una cosa sí que és clara: cada dia la gent jove tarda més a sortir de casa. I és que, com canta el valencià Juli Bustamante, ‘he sabut que no és gens fàcil anar-se’n del niu d’un vol’.
“Segons Lluís Flaquer, professor de sociologia de UAB, hi ha, fonamentalment, tres factors que influeixen en la cada cop més tardana independització de la gent jove: ‘El més important és potser la postergació de l’ingrés del jove en la vida adulta. Això és degut a la prolongació de l’etapa educativa. Fa trenta anys, tenir el batxillerat era el màxim generalitzat. Avui, a més dels estudis secundaris hi ha els universitaris, i ara s’hi han d’afegir els cursos de postgrau o tercers cicles. Com més nivell educatiu, més dificultat d’ingrés en el mercat de treball. Així tenim que l’estabilitat professional arriba entre els 30 i els 35 anys. I ingressos estables vol dir formar una família’.
“D’altra banda, hi ha l’encariment de l’habitatge, tant pel que fa a la compra com al lloguer. I en tercer lloc, un canvi d’actitud dels pares respecte als fills: ‘Fa vint anys hi havia una dèria per marxar de casa. Avui hi ha un conservadorisme que dificulta l’enfrontament amb la vida. I d’altra banda, els pares són més tolerants: el factor educatiu abans esmentat és paral·lel a la impossibilitat de limitar la sexualitat dels joves. Es produeix una situació fins a cert punt esquizofrènica: es permet de ser adult per a unes coses, però no per a unes altres; és a dir, pots fer l’amor, però t’estàs a casa. Això vol dir exigència de responsabilitats només en alguns hàbits. La societat perllonga, d’aquesta manera, l’infantilisme’.
“A causa de la dependència familiar i de les escasses oportunitats d’assumir responsabilitats que no siguin individuals, als joves els és difícil copsar la relació existent entre la seva situació personal i els problemes que afecten el conjunt de la col·lectivitat.
“Cal no oblidar tampoc que avui la modernitat de la societat és més que mai sinònim d’individualisme. Ambdós conceptes són directament proporcionals: mentre en la nostra societat l’assoliment d’una independència econòmica resulti per als joves un procés cada vegada més difícil, més costós i més llarg, s’haurà d’acceptar una dependència familiar i emocional que els impedeix de ser adults de ple dret.
“I mentrestant l’Europa moderna envelleix a una velocitat digna d’aquell eslògan que diu que ‘les imprudències es paguen cares. Cada dia més’”.
(“Independència? No, gràcies!”, a El Temps núm. 443)

Aquestes tres pinzellades, de procedència ben diversa, ens dibuixen el nucli fort d’aquest treball: Els joves d’avui seran els adults de demà. No podem imaginar cap futur sense comptar amb ells. Els hem de cuidar, hem de donar-los les eines per al seu desenvolupament personal, que serà el desenvolupament col·lectiu de tota la societat. Si no confiem en ells, no podem concebre cap esperança mínimament sòlida. Hi confiem o no hi confiem? Doncs si és que sí, ¿com és que els abandonem a la bona de Déu, que s’espavilin amb allò que tenen, que en la majoria de casos es redueix al migrat patrimoni familiar? És aquí, en els recursos familiars, on es lliura la batalla del demà. ¿Com podem ser tan agosarats i irresponsables de deixar en mans d’un factor tan precari i aleatori el nostre futur com a societat humana, el destí sencer de la nostra col·lectivitat?

7.12. La propietat és un robatori?

“El codi napoleònic (...) traduïa en lleis els principis de la Revolució: igualtat davant la llei, incloent-hi la distribució equitativa de la propietat entre fills i filles, amb la possibilitat, emperò, de deixar alguna cosa més a un fill si n’hi havia alguns; llibertat de treball i de culte; llibertat de consciència, i caràcter secular de l’Estat. Definia una llei moderna de la propietat, alliberada de totes les resquícies feudals o senyorials (...). En alguns aspectes era clarament conservador, ja que situava el matrimoni i la família (i no solament el divorci) damunt la base civil de l’Antic Règim, i encoratjava l’autoritat paterna tant dins la família com dins l’Estat, ja que la cohesió del grup familiar era verament la pauta per a la cohesió estatal.
“Els codis (civil, de procediment civil, comercial, criminal i penal) quedaren a mig camí entre l’Antic Règim i la revolució (...). Econòmicament, poca cosa deien quant a salaris i condicions de treball, ja que allò fonamental era la propietat i no pas el treball (...); a desgrat de la manca de liberalisme, els codis revestiren un valor immens, ja que hi quedà marcada una empremta de la revolució: la consolidació d’un Estat secular basat en una classe agrària propietària. La protecció de la propietat privada hi tenia tant de pes com la igualtat davant la llei i, atès que tots els homes tenien drets iguals, els més intel·ligents podien obtenir l’oportunitat d’obrir-se camí envers la propietat, la fama i la fortuna (...); seguint els passos de Jefferson, la democràcia que ell cercava era aquella en la qual els homes de talent podien enfilar-se ràpidament cap al cim. Era ‘igualitarisme’ el fet de permetre la florida d’intel·ligències desiguals en homes també desiguals”.
(Història Universal, Ed. Nauta, Vol. IV, pp. 68-69)

El darwinisme de la natura, a diferència del de les lleis humanes, no podem qualificar-lo ni de “just” ni d’”injust”: és el que és, i les lleis que el determinen són “superiors” en tant que desconegudes i inexplicables per nosaltres; ara bé: en compensació (diguem-ho així), la natura ens ha donat la intel·ligència. El contrasentit sagnant d’aquest fet és que nosaltres utilitzem la intel·ligència, la raó, per crear un darwinisme social específicament per a nosaltres; llavors, la intel·ligència, que teòricament ens fa ser superiors als altres animals de la creació, perquè ens hauria de fer més lliures que ells, ens fa doblement esclaus: dels capricis de la natura —de l’atzar— i de les capricioses lleis humanes. Tot és qüestió de tenir sort en el naixement, i si no se’n té, poc hi valen la intel·ligència i la voluntat. Els que neixen “forts” tenen tots els números per (sobre)viure bé; els altres els tenen per sobreviure amb molt d’esforç personal o malvivint.
La qüestió cabdal seria aquesta: atès que tots els homes tenen drets iguals, tots els homes —amb la part de propietat que els pertoca com a ciutadans, per simple dret de naixença— poden obtenir l’oportunitat d’obrir-se camí envers la fama i la fortuna (per dir-ho a l’antiga). La llei no solament no hauria d’escatimar aquest dret als ciutadans, sinó que l’hauria de posar en la base de la societat, perquè hi pivotessin a sobre tots els altres.

7.13. “Les armes no maten la fam”

L’existència dels anomenats “soldats per la pau” que ha posat en circulació l’únic supervivent dels antics blocs antagònics, ¿és cinisme o impotència?, o és el cinisme de la impotència? Com es pot defensar la pau amb una arma a la mà? Vegem la sorprenent visió que té de la qüestió del comerç de l’armament un home que es declara d’esquerres:

“(...) —L’aplicació del marxisme als països de l’Est europeu va estar saturada d’errors. Hi va haver una aplicació mecànica d’algunes idees que es van portar a la pràctica a la Unió Soviètica després de la mort de Lenin. Es va enfortir l’anomenat centralisme democràtic, que no va ser mai democràtic. Hi va haver una excessiva participació de l’Estat en tots els àmbits de la vida econòmica, social i cultural. La creativitat de les masses fou endormiscada per aquesta política. (...) Això no vol dir que no s’aconseguissin coses positives (...), com el sentit internacionalista de la RDA cap als països del Tercer Món. Amb Nicaragua van tenir una excepcional amistat. (...) Aquest socialisme (d’una certa etapa del sandinisme) no era socialisme, encara que tenia alguns trets del socialisme. Cal buscar un socialisme amb aquesta experiència i amb canvis inèdits basats en les concepcions originals del socialisme: Els mitjans de producció han d’estar fonamentalment en mans del poble, però no en mans de l’Estat. Hi ha una certa diferència. Aquesta identificació plena entre l’Estat revolucionari i el poble origina deformacions, perquè si l’Estat representa el poble, aleshores l’Estat revolucionari, faci el que faci, ho fa en representació del poble. Hi ha d’haver una participació més real del poble en les decisions econòmiques i en la propietat dels béns comunals.
(...) El FSLN és (continua sent) un partit antiimperialista. La immensa majoria dels sandinistes ho són. No obstant, alguns han vacil·lat en les seves posicions antiimperialistes, per no dir que hi han renunciat. (...) Alguns s’han preocupat massa pel seu futur personal.
(...) S’ha de lluitar pel sosteniment de les lleis aprovades en l’àrea de la propietat; això és el fonamental. S’ha de lluitar per mantenir la influència ideològica que va aconseguir la Revolució. No pas en els nivells ni amb les deformacions que hi havia, sinó amb un altre context, i aquí hi ha hagut un cert descuit per part del Frente Sandinista. No s’ha donat prou importància a la influència ideològica de la dreta.
—Què opinen de la venda d’armes per part de l’EPS al Perú, armes que van ser usades per l’exèrcit del Perú per atacar el MRTA i Sendero Luminoso?
—Al Perú hi ha una guerra contra Sendero Luminoso i el MRTA. El de les armes fou un negoci fet pel Govern de Nicaragua amb el Govern del Perú. Per un costat els diners provinents d’aquesta venda serviran per resoldre problemes econòmics d’aquest país, però al mateix temps aquestes armes estan servint per matar guerrillers. Les injustícies que es cometen al Perú han originat una guerra. Les armes que van comprar a Nicaragua les podrien haver comprat en un altre lloc, però com a qüestió de principi no és correcte alimentar amb armes un exèrcit reaccionari.
—Com veu el món que ha canviat?
—Crec que el món d’avui és millor que el d’ahir. Alguns pensaran que la derrota del socialisme real és un endarreriment, un retrocés en el desenvolupament humà. Jo penso que no. Va ser un avanç, perquè va desaparèixer una opció que era una espècie de bloqueig al desenvolupament social. Ara tenim l’oportunitat d’iniciar de nou la lluita pel socialisme sense aquell obstacle.
(Entrevista a Tomás Borge, de la direcció nacional del Frente Sandinista de Liberación de Nicaragua, a Egin, 15/8/93.)

7.14. “Poderoso caballero...”

(...)

7.15. Prostitució en un món prostituït

(...)

7.16. Una sanitat sana

(...)

7.17. Vital vs. vitalici

(...)


8. CANVIAR EL XIP

9. PER UNA ECONOMIA SOSTENIBLE

“L’antagonisme entre el proletariat i la burgesia és la lluita d’una classe contra una altra, lluita que, en arribar a l’apogeu, implica una total revolució. El moviment social no exclou el polític, ja que no hi ha moviment polític que no tingui simultàniament caràcter social. Només en una societat sense classes deixaran les evolucions socials de representar revolucions polítiques. Fins que aquest moment no arribi, la ciència social, en vigílies de tota fonamental reorganització de la societat, no pot tenir altre lema que aquest: ‘Lluitar o morir; la guerra violenta o el no-res. És el dilema inexorable’”.

Amb aquestes paraules, manllevades de George Sand, tanca Karl Marx el seu llibre La filosofia de la misèria, amb què contestava una obra anterior de Proudhon, Sistema de les contradiccions econòmiques. La misèria de la filosofia. Tota la història de la humanitat, deia Marx, ja en 1845, és una història de lluita de classes, de lluites entre classes explotades i classes explotadores, dominadores i dominades, en els diferents estadis de l’evolució social; però aquesta lluita ha arribat per fi a una fase en què la classe explotada i oprimida, el proletariat, no es pot emancipar ja de la classe que l’explota i l’oprimeix, és a dir, de la burgesia, sense alliberar alhora tota la societat, per sempre i completament, de l’explotació i l’opressió. “Sense antagonisme, sense xoc”, conclou categòricament Marx, “no hi ha progrés: aquesta llei l’ha obeït fins avui tota la civilització. Fins aquí, les forces productores de la societat s’han desenvolupat sota l’imperi d’aquest antagonisme de classe”.

Davant la contundència de la imponent dialèctica marxista, hom es pregunta si no estarem, aquí, en aquest escrit, caient de ple en una postura reaccionària, si no estarem fent un favor al monstre, proposant de revestir-lo d’una disfressa amable amb la qual pugui passar més o menys desapercebut i així donar-li un salvavides perquè sobrevisqui uns quants centenars d’anys més. Res més lluny de la nostra intenció. Amb totes les prevencions que calgui, direm només que la nostra pretensió és més modesta que les més radicalment revolucionàries, pures, que ha donat el pensament d’oposició a la ideologia oficial; que volem simplement donar un baló d’oxigen no pas al sistema, sinó a les seves víctimes: estem parlant d’una solució desesperada, de sortir tan aviat com sigui possible d’aquesta situació d’asfíxia extrema en què estem tots ficats, ara, en el traspàs de la porta d’entrada al segle XXI. No podem esperar que es donin les condicions i els actors capaços de capgirar la situació. Hi ha pressa: el canvi, algun canvi, és imperiós ara, perquè aquest estat de coses no pot fer sinó empitjorar amb el pas dels dies. I tenim motius de sobra per recelar que, un cop hàgim tocat (novament) fons, siguem capaços de remuntar, de passar full i escriure a la plana següent, blanca i immaculada, una nova història amb un nou horitzó de llibertat i pau.

“És una il·lusió burgesa”, rebla Franz Mehring, biògraf i hermeneuta del filòsof alemany, “una quimera, creure que pugui existir un intercanvi individual sense antagonismes de classe, confiar en implantar dins la societat burgesa un estat d’harmonia i de justícia eterna en la qual ningú pugui enriquir-se a costa dels altres”. Després d’haver assistit, i en directe, a la fenomenal ensulsiada dels règims (totalitaris) socialistes de l’Europa de l’Est i de tota la immensa Unió Soviètica, un pensa que no seria pas poc que fos possible d’implantar una variació en la societat burgesa de tal manera que ningú (ja prèviament enriquit per l’herència familiar) pogués enriquir-se indefinidament, il·limitadament, a costa dels altres; però encara seria millor, i creiem que això és factible, també, que hom es pogués enriquir no pas a costa de ningú, sinó del propi treball i del propi esforç, en solitari o en associació lliure amb altres persones amb interessos comuns. Perquè, no oblidem una cosa bàsica, que tanmateix s’obvia sistemàticament: el factor humà; és a dir, que la “burgesia”, com la “massa assalariada”, la componen persones, a les quals suposem, com a animals racionals que són, i contra totes les decepcions de la història de la humanitat, una capacitat d’entesa. Si no és així, ¿per a què la volem la racionalitat, la raó? De què ens serveix, en realitat?

No sabem pas en quines ramificacions podria desembocar a la llarga l’aplicació general d’aquesta proposta nostra, d’aquesta “reorganització [encara que no fonamental, com les proposades pels grans revolucionaris clàssics] de la societat”. La prospectiva tindria aquí la paraula. Però sí que sabem, d’una banda, en què ha anat a parar l’alternativa del socialisme real: l’Estat que havia de ser transitori i subtil, guardià de l’ortodòxia teòrica i pràctica, agent del canvi correcte, es va convertir en una llosa, un pes mort sota el qual van morir esclafades les il·lusions i les esperances de milions de persones treballadores, un agent de l’espionatge exterior i interior, un buròcrata corrupte, un programador maldestre i ineficaç, que va portar a la immobilitat i a la narcosi els homes, i al desastre i la necrosi el seu entorn mediambiental.
D’una altra banda, intuïm —i la reivindiquem— una distensió general de les relacions socials, a través, em sembla que queda clar, d’una distensió de les relacions econòmiques.

La història seguirà inexorablement el seu curs, amb totes les conseqüències. Ja seria molt que, tal com van les coses, aconseguíssim influir una mica perquè aquestes conseqüències no fossin dramàtiques per a la humanitat, com ens temem que ho seran si continuem per aquest camí que no se sap ben bé qui l’ha traçat (qui sap si no ens trobem, al capdavall, davant d’una altra antítesi...). Ja ens agradaria que l’evolució social que busquem representés tan sols una evolució (en lloc d’una revolució) política. Un cop calmats els nervis, superada la histèria col·lectiva, probablement faria de més bon buscar un horitzó definitivament progressista, i a més consensuat per la majoria de la població.

Parafrasejant l’acudit, direm per acabar que potser és cert que l’home baixa del mico, però ara caldria que d’una vegada per sempre baixés també de l’arbre.
................................................


ANNEX

Poble meu (tenim dret a dir meu?),
gent humil, mesquinets, plebs il·lusa
a qui una ombra de luxe enlluerna
i fa inofensiva, mestissa,
i deixa indefensa.
Per escreix, la TV,
incessant, us injecta l’enveja.

No accepteu donatius, res d’almoines.
D’on surten les misses?
Amb els vostres estalvis
—suada avarícia dels pobres—
rumbegen els bancs populars
i remenen milers de milers
i se n’unten els dits Benemèrits
(els càrrecs -diu- són honorífics;
bé, però, qui serveix les comandes?)
i alcen pisos de gala per als fills ben triats,
que poden concloure:
—Papà, com que em caso vull casa!

I vosaltres, qui sou? I quants sou?
Mireu-vos, compteu-vos primer;
de seguida apresteu-vos!

No cal pas vessar sang:
tota sang té una mare.
No cal pas malmetre, desfer:
només refer, que tot és vostre.

Cal només voluntat, unitat,
potser un xic de paciència,
molt de seny i un mot d’ordre legítim.
I obeir-lo, complir-lo!

Encara heu d’aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d’un no
just, compacte i unànime!

Arrenqueu-vos la bena.

(Pere Quart, Taula rodona dins un mirall bonyegut)


“Vivim en un món on cada cop són més grans els sectors de la població sotmesos a l’explotació i la misèria. Vivim en uns moments de forta crisi econòmica i de reforçament ideològic del capitalisme, que fa carregar tot el pes de la crisi damunt les espatlles de les classes populars. Davant d’aquesta realitat indefugible, les classes acomodades i els governants no paren de repetir-nos cínicament que hem de resignar-nos-hi (...). “Nosaltres pensem que cal vertebrar un veritable poder popular per plantar-los cara. Un poder popular que no es doblegui davant dels interessos de les multinacionals i del gran capital. Un poder popular que planti cara a la constant espoliació i explotació a què ens sotmeten. Un poder popular que aturi els repetits atacs a la nostra cultura i a la nostra llengua, a la nostra terra i als nostres drets individuals i col·lectius”. (Drets que van inseparablement units).
(El Punt, 6/9/93. Carta dels presos independentistes de Can Brians a l’Assemblea d’Unitat Popular).

Bé. Hi estem d’acord. La qüestió és aquesta: com? D’on se suposa que ha de sortir aquest “poder popular”? De la pedagogia dels intel·lectuals i de la (bona) voluntat del “poble senzill”? D’una (nova/vella) revolució armada? Del parlamentarisme? Hi ha prou energia i paciència acumulades en el poble per assumir un repte com aquest, en un moment de crisi general i de quasi supervivència?
............................

“Tomàs Gallart diu al cafè:
—Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, ja és una mica més difícil...
Coromina, que segueix amb creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara [1918] sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona que necessiti la banca per a portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.
—Això que dieu, Coromina —diu Gori animant-se sobtadament—, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici, i per tant dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?
—Francament, de vegades m’ho sembla...
—Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat —penjaments perfectament objectius— sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd... exactament com la naturalesa i com la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt i que és un perfecte imbècil. Però, a mi, la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit...
—I què en deduïu, de tot això?
—En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació, és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca...
—Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable...
—Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia. On ho heu vist vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador... i aquí em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics, i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor, pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.
—Sou un conservador recalcitrant —diu Coromina, nerviós i enervat—, un home sense imaginació.
—I vós sou una criatura de bolquers... —fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè”.
(J. Pla, El quadern gris)

El capitalisme ha nascut en la vida humana perquè els capitalistes l’hi han plantat. Què és això que “naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi”? També hi ha qui ens vol fer creure que el bilingüisme, en certes comunitats envaïdes per l’estranger (com la nostra, p.e.), hi és una cosa “natural”, “de sempre”...



......................................



“Hi havia una vegada...”: algun dia la nostra història potser semblarà tan increïble, que serà com un conte per a la mainada del futur, que esperem que tinguin un present millor que el nostre.
“God help tomorrow’s youth!”, diu la cançó. Però la joventut de demà també ens té a nosaltres, la gent d’avui, i nosaltres tenim a la nostres mans l’oportunitat –i l’obligació, si volem merèixer el nostre propi respecte i el seu- de fer-hi també alguna cosa.


Fermin Sidera Riera
Tardor del 2004





"La millor forma d’alliberar-se d’un problema és resoldre’l"
Brendan Francis



3 Comments:

At 4:39 AM, Blogger lisawilliams9696 said...

I read over your blog, and i found it inquisitive, you may find My Blog interesting. My blog is just about my day to day life, as a park ranger. So please Click Here To Read My Blog

 
At 2:25 PM, Blogger tandyjones25751011 said...

I read over your blog, and i found it inquisitive, you may find My Blog interesting. So please Click Here To Read My Blog

http://pennystockinvestment.blogspot.com

 
At 7:19 PM, Blogger chrisdean27708872 said...

Get any Desired College Degree, In less then 2 weeks.

Call this number now 24 hours a day 7 days a week (413) 208-3069

Get these Degrees NOW!!!

"BA", "BSc", "MA", "MSc", "MBA", "PHD",

Get everything within 2 weeks.
100% verifiable, this is a real deal

Act now you owe it to your future.

(413) 208-3069 call now 24 hours a day, 7 days a week.

 

Post a Comment

<< Home